toxic

humus

2007-12-17T15:35:00.000Z

Però què et penses,
que em van violar?

Belette mantén la calma
intentant respirar a poc a poc,
amb domini sobre l'aire contret
sulfurós i dens de la cuina.

Madò Constança, del color
del pebrot escalivat, remena l'olla,
i plora.

Jo no em penso res, fieta.

Ja t'he dit que no va passar res, al poal,
tot és literatura.

Idò, de von ho has tret això de s'orina de dragó?
Qui vos ho ha dit, sinó qualcú que en té memòri?
i se la mira amb les llàgrimes que rodolen.

Belette sent llàstima i odi replegats
en un escut de defensa. Com pot ser
que el passat prengui una dimensió
tan acusadorament real?
No va tenir, ella ja, la discussió pertinent
amb el seu pare? No ha saldat ja la pena i el càstig?
Per què es repeteix la mateixa història?

Belette respira profundament i treu l'aire
i domina la mirada i amb les mans agafa
el respatller de la cadira de la cuina.
Aquest cop no perdrà el control.

Mira, Constança, diu,
tot el que va passar, que sincerament,
no era res digne de tant moviment,
ja va ser prou greu aleshores.
De tot plegat ja ho veus, la mare morta
i el pare a França, així que no t'hi fiquis.

Ho va intentar dir suaument.
Però acabà que la veu se li escanyava
i madò Constança sentí l'ofec a dins
el cor eixut, les venes blanques.

humus

2007-12-13T08:30:00.000Z

Madò Constança està estranya.
No gosa mirar-li els ulls. Com si
estigués avergonyida o penitent
d'alguna cosa que potser ha fet
o potser no ha fet
i hauria d'haver acomplert.

S'ha posat a fer punt de creu
(des que és a So na Freya, Belette
no l'ha vist mai dedicada al punt de creu)
i no alça la mirada de l'agulla que cus,
tensa el fil amb els llavis premuts
i pestanyeja més del compte.

Passa res?, li pregunta Belette
des del llindar de la porta del menjador.

Amb un gest de cap i arrufant les celles
madò Constança murmura: Res, res...

Belette entra a la sala, agafa una cadira
pel respatller i la desplaça al costat
de la finestra, a tocar d'on seu madò
amb la llum del sol que li cau damunt
les mans laborioses i tremolenques.

Què et preocupa?, insisteix Belette.
No has badat la boca en tot el dia.

En què treballes, ara?, madò Constança
li envia una mirada de súplica, poc acordada
amb la pregunta trivial que ha escollit
per desviar la conversa.

Ara?, doncs... estic escrivint... sobre la infantesa.
Quina infantesa?
La meva.

Les mans de madò agafen fort el tambor de costura,
els nusos dels dits es tornen blancs i la pell tesa.

Què passa Constança?, diu Belette.
Qui és el Recordador?, respon Constança.

Belette es queda estupefacta.
No sap per què li ho pregunta, ara això.
No entén d'on ho pot haver tret.

Ningú. És un personatge.
De debò? És un personatge de debò?
madò Constança s'inclina endavant
i observa atentament els ulls de Belette,
com si volgués comprovar que el reflex lluminós
que entreveu al fons negre no és un petit i escàpol
peix platejat, sinó una autèntica moneda d'argent.

Real? Belette no entén aquest reguitzell de preguntes
ni la incomoditat que traspua madò, ni l'origen.
Bé, una mica de debò, sí.
Ai fieta! Però me diràs què te va fer, aquest homo des dimoni?

i el tambor li salta de les mans i cau a terra.
Belette no gosa moure's.

humus

2007-12-12T14:35:00.000Z

Belette és a la cuina espigolant
les flors més boniques del ram
que ha collit durant la seva passejada
cap al poal. Les posa totes a un pot
de vidre ple d'aigua, les disposa
amb les puntes dels dits en harmonia,
donant volum i composició.

Madò Constança recull la roba bruta
de l'habitació de Belette. Arreplega
els mitjons les calces de terra,
i una bola seca de kleenex que tira
a la paperera. Sota l'escriptori, el tros
rebregat d'un escrit llançat amb poca punteria.

L'agafa i el desplega.

una mostra escadussera d'afecte.
Alhora, Charles filtrava la seva passió
delicadament però intensa
amb una d'aquelles abraçades corporals
en què manteníem totes les pells en contacte,
i ens concentràvem en el batecs dels cors
fins que les palpitacions esdevenien
una música ancestral.
Així vam fer l'amor, aquell dia, tots tres junts.
Era una manera estranya, naturalment, al marge
dels cànons de la sexualitat pura i dura.
El Recordador em va deixar tastar orina de dragó
i els sentits van desplegar-se fins als confins del món.
De fet, jo era més aviat com una gota de sang
enduta pel corrent de les venes fins al cor mateix
de l'ésser. No sabria explicar-ho prou bé.
De cop em vaig sentir desaparèixer i tot l'entorn
es va convertir en un arc del color dels agapants.
La penetració va ser gradual i no vaig perdre
la consciència en cap moment. Al contrari,
del meu cap n'anaven sortint paraules inèdites,
versos, frases i pensaments purs.

Madò Constança rebrega el paper amb nervi al cor
i les galtes enceses i ells ulls fora d'òrbita.

Quan baixa a la cuina la pregunta:
Qui és el Recordador? li salta de la gola,
però les galtes retenen l'esbombada.
Li ploren els ulls i quan Belette li ensenya el ram
només pot dir: molt bonic.

humus

2007-12-11T22:59:00.000Z

Al poal d'Estellencs Belette va descobrir-hi
sent just una nina de dotze anys
per primera vegada i amb ensurt,
un surt apegalós de sucre candi
amb deix refinat de sabors afrodisíacs
i un mossec de llima als llavis,
la voluptuositat generosa de l'amor obert.

Era la tercera vegada que entrava al poal
amb Charles. A la Sala dels Robins veié
amb ressons de cristalls d'aigua
les braçades brunes d'un senyor a qui coneixia.
Amic del seu pare.

Belette s'envermellí tota i s'amagà rere les cames
de Charles que ja es treia la camisa. Què hi fa aquest aquí?

Aquest aquí esclatà en rialles fortes per damunt
del xipolleig de l'aigua que queia del seu cos xop
mentre sortia pel graó de la deu, terriblement
bell i lluent i d'una frescor encomanadissa.
No passis pena, digué, els secrets no fugen d'aquí.

Belette recorda perfectament aquelles paraules
i l'ensurt de veure el seu pare tan a prop d'ella.

Estripa el full de la plagueta i el rebrega.
No vol treure el secret a la llum del cel.

Les paraules desvirguen els fets amb massa violència.

humus

2007-08-23T08:41:00.000+01:00

En Tià Batle i en Roc des Trull hi duien noies,
a la Sala dels Robins.

N'Antònia s'escura la gola i es frega el canell.
Belette fa un glop de la tisana mentolada.

Damunt la taula hi ha un penjoll de fusta treballada.
És una dona d'aparença primitiva,
amb unes mamelles grosses i el cul rodó.
És massa gros per dur-ho penjat d'enlloc.

Li ho va fer en Roc des Trull,
eren amants, amb n'Antònia,
però de classes diferents
i irreconciliables.
Un pecat.
O dos.
Sí.

Belette pregunta, per què?

N'Antònia s'agafa el dit polze per marcar: u.
Ser de classes diferents no era un pecat, és clar.
A casa, que eren molt religiosos,
ens ensenyaven a ser amables amb els pobres,
a ser caritatius, benèfics i bondadosos,
però cadascú a casa seva i amb els seus i fins a un límit.
Quan em veien parlar massa amb en Roc,
al mercat, al carrer, o des del balcó posterior de casa,
em castigaven i em donaven lliçons morals sobre l'enveja
perquè deien que la família des Trull eren molt gasius, molt,
i jo, l'únic que provocava amb aquell comportament
era despertar-los l'enveja, i això em convertia, a mi,
de retruc, en una provocadora, tan pecadora com ell.
Quan vaig fer els quinze anys em van prometre
amb n'Agustí Estellencs.
N'Antònia s'agafa el dit índex per marcar: dos.
En Roc era l'únic home a qui jo estimava, per tant
ens van obligar a ser amants. Va riure fluixet.
Ens vèiem amb en Roc d'amagat. Al poal d'Estellencs.
A vegades en Tià també hi era, ell i alguna amiga seva.
Hi fèiem unes festes... quins temps, aquells.
Era l'únic lloc on ens podíem banyar nus.
Allà vam aprendre dels cossos,
vam desfer-nos dels tabús de l'exterior.

Abans, va dir n'Antònia posant-se la mà a la boca
fent mampara per a les paraules que estaven a punt
d'escapar-se, indecorosament, a través dels seus ullets petits,
abans ens havíem d'amagar per fer-nos petons amb llengua.

N'Antònia va agafar el penjoll de fusta tallada.

Al poal d'Estellencs, va dir a poc a poc, vam descobrir-nos les ànimes.

humus

2007-08-22T08:59:00.000+01:00

Belette té aquell dia gravat a la pell.

Li recorre el cos el record,
i li deixa un calfred al seu pas
s'abraça.

Al full del davant hi té dibuixada
una xarxa de figures geomètriques
als vèrtexs de les quals hi ha apuntat
coses com ara: Vulcà, turquesa,
Les enfants terribles.

Aquesta tarda anirà a veure n'Antònia
perquè li expliqui coses del seu onclo en Tià Batle.
Li agrada les coses que li conta amb veu de menta
aquesta doneta de pell fresca i memòria arrugada.

Madò Constança surt a fora a la terrassa,
tens fred?, li diu, el cel s'ha encapotat de sobte.
Una mica, tu saps, on li va començar el càncer
a la mare?, pregunta Belette amb el bolígraf a la mà.
Ai fieta. Madò Constança mou el cap a banda i banda.
Agafaràs costipat fort, ve Tramuntana...
De seguida entro.
Apunta a un dels vèrtexs: pneumònia.

humus

2007-08-21T07:43:00.000+01:00

Belette va esperar i esperar, en silenci.

Mentre esperava dibuixava amb el dit
figures geomètriques a la sorra
asseguda al terra damunt una pedra
les esborrava amb la mà,
i s'espolsava el palmell a la faldilla verda.

Quan Charles va aturar-se de pintar
va dir en veu alta: necessit un descans
i somrient a Belette: anem a banyar-nos?

Al cap de mitja hora ja eren dins el pou
nus i enriolats. Però l'aigua freda,
era tan gelada que insensibilitzava els dits
i Belette, corglaçada perquè no veia el fons,
negre de nit i de no-res o cau
de serps i monstres llefiscosos
va voler sortir mentre Charles
feia quatre braçades.

Abraça'm, li va demanar Charles
abans que Belette posés el peu al graó
agafant-la per l'espatlla amb la darrera
embranzida.

I ella el va abraçar.

Dins els seus braços l'aigua no era tan freda.
Charles respirava fort, i Belette li ensumava el coll
de pell adulta, sal de suor, pessics de mineral,
fortor neta de greix. Li va fer un mossec suau.

Charles la premia contra el pit. El cor li colpejava
i enviava sang calenta a totes les puntes i racons.
Dret al graó submergit, aguantava Belette
que no tocava a terra.

Charles li va fer un petó a la galta i digué:
sortim?

humus

2007-07-25T09:10:00.000+01:00

Belette va sortir de casa
amb el vell volum d'art sota el braç.
Quan baixava les escales de la terrassa
va sentir el crit del seu pare On vas?
des de la porta d'entrada, apartant les cortines
i traient el cap amb una expressió
que no es veia del tot.

Belette no sabia si dir-li una mentida.
Sabia que quan el pare arrufava les celles
més valia no mentir, enfrontar-s'hi amb la veritat
als palmells ben oberts. Però ara no li veia la cara.

A buscar en Tedi, va respondre.

El seu pare va fer una afirmació amb el cap
i va tornar a entrar a dins.

Belette hagué de fer una marrada per si de cas
el pare la mirava des de la finestra del menjador.
Va enfilar les escales de ca en Tedi, va picar a la porta.
Va entrar i digué: oi que puc sortir per la cuina?

Va córrer fins el mur de Son Asgard,
amb l'enorme volum suant sota l'aixella.
Allà, en un ressort de pedra Charles hi apuntalava el cul
cara a mar, davant una petita tela que atacava amb pinzell prim.

Belette va obrir la pàgina i li ensenyà la il.lustració
dins el capítol d'art barroc.

Visita de Venus a Vulcà, digué Charles, i continuà pintant.

Belette no ho va entendre, però no va dir res
perquè quan Charles pintava ningú no podia dir res.

Va repassar la il.lustració de tons infernals
els objectes forjats, que s'embolicaven
morbosament indistingibles,
eren d'una fetilleria tècnica que encisava
i aquell bes al pit...

Belette va tocar-se un pit, tes com una pometa.

humus

2007-07-24T08:29:00.000+01:00

Tres vegades Belette va anar amb Charles
al poal d'Estellencs.

La primera, el dia que va veure la goja.
Charles li va ensenyar la Sala dels Robins
però no es van banyar.

La segona, el dia que es van banyar,
amb Charles, sols i nus, i ella va poder veure
entre sorpresa i excitada, la força d'una erecció.

La tercera, el vespre que van trobar-s'hi
Charles i Belette i el Recordador.

La quarta, hagués estat també una festa
si el pare de Belette no s'hagués interposat a mig camí
i no hagués pres la noia del braç per arrossegar-la fins a casa.

humus

2007-06-28T06:54:00.000+01:00

Belette va arribar a la conclusió
que l'infern no devia ser tan dolent com diuen.

Feia tres dies que havia arribat na Joana de Londres.
El tercer dia Belette la va anar a buscar a ple migdia
l'hora que els grans feien la sesta. Va picar a la porta
de la seva habitació: entra!
Na Joana s'estava emprovant roba i ara es pentinava
la frondosa cabellera negra, amb un recollit al clatell
He d'anar a Ciutat, ens han convidat a un vernissage,
ara es posava la faldilla prisada verd poma
i es soltava la melena i s'estarrufava tota i es calçava
els mocasins negres sobre uns mitjonets blancs.

Belette!, va cridar de sobte.
Belette va mirar-li l'expressió del rostre que passava
de la contracció temorenca a la distensió malèvola.
Na Joana va somriure i digué: I tu, ja ets pecadora?
Belette, asseguda als peus del llit, no ho va entendre.
Diu Sister Mary que les nenes, a la nostra edat,
ens convertim en pecadores. Que som l'esca del pecat
i que fem perdre la xaveta als homes
quan ens arriba la sang. Se li dibuixa un regalim
roig intens al llarg de la cuixa, pel panxell fins el mitjó blanc.

Na Joana li va explicar que Sister Mary estava obsessionada
amb els genolls de les nenes de l'internat, que no tolerava
veure'ls descoberts i quan s'asseien, sobretot,
els havien de mantenir ben juntets.
Si t'oblidaves d'una de les seves normes, com per exemple,
caminar recta i encarcarada i sense remenar el cul,
se t'enduia al despatx i el primer que et preguntava era
si ja eres una dona. I tot això ho explicava eixugant-se
amb la punta d'un mocador la sang que li baixava per la cama
i dient que segons Sister Mary les dones duem l'infern a dins.

I tu, ja dus l'infern a dins?, va insistir na Joana.
A Belette li va sobrevenir una calrada, Encara no.

Però a Belette se li mesclava la tarda d'ahir,
i el cos de Charles i les rialles del Recordador, i el bany,
i aquella festa de llum i alegria tots tres nus, arreplegats
a la deu subterrània del pou, amb el quadre de Boucher
tan roig, tan intens, i amb aquella dona seductora i maternal
i aquell seguit d'ànimes petites, i la sang de na Joana
i la seva obsessió amb l'infern, que veia diables pertot
veia diables a les pedres de la terrassa, i ara a sobre
li mostrava la sang, la sang que ella encara no tenia.

humus

2007-06-27T06:39:00.000+01:00

Belette recorda que el cos de Charles

la primera volta que el va veure

li va semblar el cos musculós i entendrit

de Vulcà, en un quadre que li va causar

forta impressió al seu temps.

Obre la porta del despatx del seu pare

i encén el llum, i la llum s'enclasta a la vidriera

de la biblioteca al llarg del pany de paret frontal.

A l'escriptori tot continua en el seu ordre metòdic,

el tallapapers alineat amb el suport del calendari,

Belette s'hi acosta i mira: 3 diciembre 1986.

San Francisco Javier. Res escrit.

A la tauleta de lectura hi ha un volum:

El gallo de oro, Juan Rulfo.

De la làmpada que no l'il.lumina en penja

un mòbil que va fer Belette amb paper de plata

per un aniversari del seu pare,

i al coixí de la butaca de lectura encara hi ha

la taca de tinta accidental que va fer Tedi

el dia que amb Belette es barallaven per la Montblanc,

taca que, després d'una bona esbroncada,

va posar punt i final als jocs del despatx.

Belette s'acosta a un prestatge sense vidriera

i agafa un enorme volum:

Historia general del Arte.

Passa pàgines recobrant un seguit de primeres il.lustracions

fins la impressió definitiva

La visita de Venus a Vulcano, de Boucher.

El cos de Charles.

La goja.

L'infern.

humus

2007-06-22T07:02:00.000+01:00

Si Tedi hi fos, parlarien
de la naturalesa de les impressions.

No vol preguntar-li a madò Constança
on van a parar aquells primers gravats
de l'ànima ingènua, lliure i fresca,
remodelats, apallissats, pels raonaments
majors d'arquitectura voltaica.

Quan Belette tenia 12 anys
estava convençuda d'haver vist una goja.

Ja li podia dir sa mare que les goges no existien.
Ja podia insistir Charles que els riures
que van sentir al poal d'Estellencs eren
d'uns amics que l'esperaven.
Ja li podia remarcar son pare que sisplau
no siguis tan ingènua.
Belette, encara ara, apunta que en algun lloc
van a parar les primeres impressions
i que aquell dia, el primer dia que va ser
a la Sala dels Robins, amb Charles,
ella havia vist una goja.

Eren aquí, va dir Charles, m'esperaven,
i es va descalçar les sabates per sucar els peus
a la deu d'aigua de mirallets,
però deuen haver escapolit quan t'han vist
mirant dins el pou. No els vaig avisar
que vindria acompanyat, i els nostres encontres
són sagrats. Els ho hauria d'haver dit.

No era una goja?
I ca!, devia ser Aràlia.

Belette pregunta a madò Constança
on van a parar les primeres impressions.
Idò, les primeres són les bones!
Refia't dets atres i pobre seràs.

humus

2007-06-21T07:58:00.000+01:00

Charles l'esperava per anar al Poal d'Estellencs
a la cruïlla que trenca el camí de Son Asgard
i tira vers
però va anar tirant,
perquè Belette no arribava.

Feia tard.
Ja era al pou, quan la va veure venir,
corrents i esbufegant i alleugerida
amb un vestit de platja fins sota els genolls,
descalça, amb les sandàlies a una mà
i amb l'altra subjectant-se les ulleres de sol
negres sense vidres, a manera de diadema.

Va asseure's al graó per respirar. Va somriure
i es va posar les sandàlies als peus
i les ulleres al nas, amb una soltesa
senzilla i audaç i desposseïda d'importància
que va fascinar Charles, el va atordir
com el deixava a vegades el plaer de degustar
sexe, alcohol, xocolata o LSD.

Belette recorda aquell dia perfectament.

Feia tard.
Just a la cruïlla va treure's les sandàlies
per poder córrer més, tement que Charles
no se li escapés. El va veure en arribar al pou. Va seure
va espolsar-se les plantes dels peus per treure's
aquelles puntes de pedres clavades a la pell
i que li feien tant de mal, però la felicitat era forta
perquè Charles l'havia esperat. El seu Charles!,
que li volia ensenyar un secret.

Aleshores van sentir unes rialles.
L'eclosió d'unes rialles que reverberaven
que tocaven les pedres i travessaven
els sòlids i els humors dels cossos.

A Belette se li va clavar una agudesa de gelosia.
Charles, amb ull clínic, va dir-li: aboca't al pou.
I ella va alçar-se i va mirar per la boca rodona i freda
que encara no havien silenciat amb cap xapa de ferro.

Al fons, enmig de les aigües excitades
i un xipolleig de misteri,
va veure aparèixer un rostre de dona.

Belette va abocar-se més indiscreta i amorosa,
el rostre va enfonsar-se i un cos blanc i nu
va diluir-se fins desaparèixer en la foscor.

Belette va mirar-se Charles amb candor i digué:
acab de veure la goja...

humus

2007-06-19T07:31:00.000+01:00

A la sala dels Robins?
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.

Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.

Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.

Espurnes vermelles? Robins?

Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.

Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.

Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.

Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.

Madò Constança li pregunta
si en vol més.

humus

2007-06-16T08:47:00.000+01:00

Sabies que la Sala dels Robins
no es diu sala dels robins
per les pedres precioses?
diu Belette a Tedi.

Idò?

Per la llegenda.

Quina llegenda.

La dels que roben als rics per dar-ho als pobres.

Robin Hood?

I la llegenda del Poal. La del diable.
Que donava pluges tot l'any a canvi dels diners dels rics.

No entenc res, Belette.

Deixa-ho, ja t'ho explicaré quan vinguis. Quan serà?

A la productora els ha interessat el projecte.
Crec que em quedaré a Ciutat tot el mes.
Volen un llargmetratge.

Genial!

Sí, noia. La feina no es fa mai en va, ja ho veus.

Ho sé, ho sé.
Doncs vinga, penjo que si no rebentarà la factura.
Adéu, Tedi.

Adéu.

humus

2007-06-13T09:10:00.000+01:00

Belette ha sortit a caminar fins al Poal d'Estellencs.

S'asseu al graó.
Recorda el primer dia que va baixar al fons del pou
per la gruta de la Goja.

Era prop del mur de Son Asgard.
Duia unes ulleres de sol sense vidres
i buscava líquens. Una dona
tota vestida de negre
amorrada ran de mur
creuava el camí
i va escapolir-se dins del bosc.
Belette la va seguir.

Va amagar-se rere un pi
quan la dona s'aturà davant
una mata seca de pinassa.
Va veure com la dona apartava les branques
entrava el cap a una obertura de cova
i cridava:
Charles? pausa. silenci. espera. Charles? Patrice?
pausa espera. Charles? silenci Charles?
un corb va grallar i la dona va fer un salt
Charles? Patrice? Aràlia?
silenci
va tapar la cova
i se'n va anar.

Les dues primeres vegades que Belette va entrar a la cova
va arribar tan sols a la gruta de les estalctites i les estalagmites.

humus

2007-06-11T09:16:00.000+01:00

Belette s'ho mira de lluny.

En Tià Batle deixa la bicicleta recolzada a una alzina.
Mira a l'entorn amb cop d'ull avesat i se n'entra
pel freu que s'obre a la roca oculta dins el pinar de la Goja.

Recorre l'estret canal de pedra amb les espatlles caigudes i el cap cot.
Arriba a una petita gruta amb estalactites i estalagmites i s'ajup
de quatre grapes es fica per una gorja de veu fosca i ressonant
fins a la Sala dels Robins.

A la Sala dels Robins, cepada i de cos ample, hi ha una taula de fusta,
unes balances, un banc, un llum d'oli, llumins, papers de diari, un llapis
de punta gruixuda, un bagul, i espelmes ploraneres pertot.

Una taca de claror entra obliqüa pel coll del pou que hi cau
i empolaina la superfície amb brillantines de llum que omple la Sala,
la deu és fonda, i en Roc des Trull remou les aigües amb tres braçades.

El poal és ple, damunt la pedra llisa i neta
del graó natural que baixa pel flanc de pedra calcària,
insert dins l'òval que circumda el tros de deu
i que s'esllenega cap a parts inaccessibles
on sols pot arribar-s'hi nedant o bussejant.

En Tià i en Roc compten les monedes i pesen l'argent
que els hisendats, atemorits, covards i pixatinters
van deixar diligentment la nit passada, de lluna plena.

Fets els números, esperen visita amb un bany, nus i contents.

N'Antònia pren un glop de tisana.
Sempre es banyaven, abans i després de comptar diners.
Era com un ritual. Tot plegat era com un ritual.

Belette pregunta, i la gent per què pagava trinco-trinco?
La por a perdre-hi fieta, la misèria no té contemplacions
i en terres riques la gent pobra és capaç de tot.
Eren pagaments a canvi de pau i silenci.
Els del Sindicat vam viure molt de temps així,
sobretot abans de la guerra.

Belette a partir d'ara es trobarà, a la Sala dels Robins,
amb una amplificació de sentits i de records originals.

humus

2007-06-08T08:58:00.000+01:00

Belette ha sortit a passejar
és a l'escull de la Galera
en el roquissar que s'endinsa a l'onatge

el temps s'enfila a l'horitzó
al compàs de les flors
dels lliris de mar

treu de la bossa el bloc

no hi ha cap projecte únic ni de solitud,
l'empatia, els sentits comuns que es mesclen
en orgia i postures estranyes,
records metamòrfics i transhumans.
Entendre la resta del món per entendre les restes de mi mateixa.

això va escriure-ho ahir, a la plagueta
pensant en els curtcircuits que desconeix,
com prendre els bulbs tòxics
els nutrients que guspiregen generatrius
sense haver d'arribar al martiri

aquesta tarda anirà a visitar n'Antònia.

humus

2007-06-01T08:05:00.000+01:00

Madò Constança diu que ja t'ho vaig dir,
parla'n amb n'Antònia

Belette va poder parlar-hi poca estona
en Tomeu des Cotxo Fill l'esperava
al bar de na Magdalena, i ella, n'Antònia d'Estellencs,
havia de ser al metge a les onze.

Al temps de prendre una tisana
Belette va saber que l'onclo de sa mare
havia estat un bona peça, que juntament amb
en Roc des Trull capgiraren el país
(i per país n'Antònia es referia al poble i contrada)
berba vera berba vera, no parava de dir, i reia
i s'eixugava les llàgrimes acaramullades
amb un dors de mà de pergamí.

Belette pregunta a madò Constança què en sap ella.
Ella diu, no res, i volta cap a la cuina
i es posa a cantar un bolero ben alt,
ben fortificat.

humus

2007-05-31T07:50:00.000+01:00

Belette surt del taxi.

El taxista, el fill d'en Tomeu, també baixa des cotxo
fa un cop de porta i diu: t'espero a ca na Magdalena,
i se n'entra al bar del costat.

Belette es mira el portal
de dalt
a baix i de baix
a dalt
1794 gravat en la pedra
la petita finestra reixada al batent dret de la porta el número 3
el forat negre d'un pany enorme de clau antiga
el pany modern amb metall nou i brillant el timbre elèctric
un pas de gats tapat amb fullola.

Belette prem el timbre.

Al cap d'uns segons li obre n'Antònia,
és que estava a punt de sortir.
Sóc Belette, em recorda?

N'Antònia és la tia àvia de na Joana de ca n'Estellencs.
És la dona més sàvia que Belette ha conegut mai.
Na Maria Antònia, que volia el nom a mitges,
somriu i diu: és clar que t'he conegut,
no has canviat pas tant, mossa
la fa entrar, però Belette diu que no, gràcies
només li volia ensenyar
treu la fotografia de dins la bossa que du penjada
per si me'n pot dir alguna cosa.
Mem. Vatua! Són en Tià Batle i en Roc des Trull!
i es posa a riure: se li formen llàgrimes als ulls
sona el mòbil de Belette. Un missatge.
Se'ls eixuga amb el dors arrugat de la mà
ai, perdona fieta... aquest és ets germà de na Graciela
sa teva àvia materna.
El coneixíeu, vós?
I n'Antònia assenteix amb la mirada, el cap i el somriure
damunt la foto color sèpia, una estona, i va assentint

Belette agafa el mòbil per consultar el missatge
que no sigui de Tedi o madò Constança
no: és un missatge de Venetia. Aràlia ja no és a Kioto.

N'Antònia es clava bé l'agulla de pit
que li subjecta el coll obert de la camisa negra
passa a casa fieta, ens prendrem una tisana,
d'on l'has treta sa foto? saps quant de temps fa?
idò me fa joventut!, s'atura, es gira i agafa Belette pel braç:
escriguera!, diu, me fa escriguera!

humus

2007-05-30T09:05:00.000+01:00

Belette deixa la fotografia damunt la taula.

Les impressions que l'han recorreguda des de l'entrada

fins al menjador, passant per la porta vidriera de colors,

el sofà entapissat de temps

la taula acrílica, el llum de peu

les cortines estampades amb franges de tons verds

el moble de calaixos de fusta lacada

la tv Panasonic amb antena doble

no l'han afectada tant com l'olor de resclum

a robes tacades i arnades i ombrejades i humides

o la foto que s'ha trobat just obrir el primer calaix.

Madò Constança se la mira.

Sembla s'onclo de ta mare, diu.

El del bigoti. Un pintor de paisatges, diabètic, que va quedar-se cec.

Diu madò que va morir en un asil de Barcelona.

A Belette li sobrevé un llamp ocult

un esqueixall d'origen incert.

Es desconeix.

humus

2007-05-23T07:31:00.000+01:00

Belette fica la clau i fa dues voltes al pany.
Gira bé, oliosament, com si no fes 15 anys
que la casa és tancada.

En va marxar quan en tenia 12.
Amb el pare vidu que volia oblidar
se'n van anar a viure a Ciutat.

Fins els 17, encara es deixava caure per casa
Belette sola, quan anava a So na Freya
a veure en Tedi, madò Constança
i madò Bet de Son Asgard, qui li contava les darreres
notícies de Charles.

Però en començar la universitat
va viatjar a la península, amb en Tedi,
i ja no hi va tornar més.
D'això ja en feia 15 anys.

Alça l'interruptor general del quadre de llums
i encén la làmpada del sostre del passadís.
Al prestatge retro blau elèctric i metàl.lic
encara hi ha la mateixa fotografia: una d'estudi
amb el seu pare la mare i una Belette miniatura
a la falda d'ella, amb els braços alçats i somrient
com si volgués atrapar l'objectiu.
El mateix cendrer metàl.lic de fa 30 anys.
El mateix gerro de vidre glaçat, sense les flors.
Les mateixes rajoles per on corrien els seus peus descalços.
Les mateixes cortines de fibra de coco recollides al costat de l'entrada.
Voldria sortir ara mateix d'allà dins.
Però no ho fa.
Es descalça.
El terra és glaçat.

humus

2007-05-21T08:13:00.000+01:00

Belette és al llit.

Plou i li fa mandra llevar-se.

Sent madò que tanca una porta i s'allunya
pel passadís arrossegant els peus, tus

Les hores, a partir d'ahir al migdia, passen amb comptagotes.

L'aventura de trobar la cova, i endinsar-se fins al fons del pou
va ser tan intensa d'emocions que la resta d'accions i estones
han estat com la lectura d'un infant que aprèn a llegir: lletra per lletra
pausa per pausa, minut per minut.

Belette té la sensació que no entendrà absolutament res
fins que no acabi el paràgraf d'aquesta espera absurda.

humus

2007-05-20T07:41:00.000+01:00

aquest matí Belette ha anat a passejar

ha recorregut un bon tram de camí
i s'ha assegut al graó del poal

la boca del pou és tancada
amb una xapa de ferro rovellat

ahir vesprada, madò Constança li va explicar
que segons diu la llegenda local
en el pou que s'amaga al pinar de la Goja
hi vivia el diable. Els més adinerats d'Estellencs
havien de posar cada mes uns doblers al poal
i fer-los baixar a l'aigua, si es volia que tot l'any
fos de bons conreus i riquesa.
La goja del pou recollia els diners
per dar-los al seu mestre, que vivia
uns metres sota terra, i aquest portava pluges
i mantenia el sòl fèrtil, que no calia fer guaret.

Belette no coneixia la llegenda
però encara recorda on es troba l'entrada
de la cova que duu al fons del pou.

S'aixeca del graó
i s'endinsa pel pinar fins que la perdem de vista.

humus

2007-05-19T07:31:00.000+01:00

Belette seu al menjador,
els porticons de les finestres
eviten la calor del sol de la tarda,
apuntala la barbeta damunt la taula
i amb un dit fa córrer lentament
per la superfície de la fusta lacada
les claus de casa seva.

Tedi ha anat a passar uns dies
a ca uns parents de Ciutat
que feia temps que no veia.

Madò Constança planxa un davantal.
Sua.

Bragues plegades, mitjons aplegats en munt,
dues camises de Tedi, tres pantalons (dos texans i un de cotó cru)
samarretes de màniga curta, jerseis de llarga,
unes mitges de niló, tovallons, davantals i draps de cuina.

Una ratxa de sol entresurt pel finestró mig clos
en biaix i definidament
refinadament passa per damunt d'un potos
atravessa un gerro de cristall tallat
i es deixa caure en el marbre blanc
que s'enlluenteix miraculosament.

Belette es frega l'ull esquerre.

humus

2007-05-18T07:15:00.000+01:00

Belette diu que no pot.
Que és una covarda, que les coses, ara
almenys ara, estan quietes i tranquil.les.

Tota la vida escrivint per desfer la memòria
creant esferes de realitat per encoixinar els records
i ara he de topar-m'hi de cap i amb tota la meva còrpora?

Madò Constança li diu que pensi el dia aquell
que el seu pare la va tirar al safareig,
perquè aprengués a nedar.

Em pensava que em moria, diu Belette. Ho tinc ben present,
quan hi penso encara el maleeixo. Recordo l'angoixa
que em produïren els nenúfars, era una marreca!,
amb prou feines tenia tres anys. El meu pare era un brut
i no escoltava mai, tirava pel dret sense tenir en compte ningú
ni els meus plors no servien per afluixar-lo.
A més, no vaig aprendre a nedar al safareig, sinó al mar.
I va ser la mare qui me'n va ensenyar.

Però madò diu que no hi està d'acord, que un cop a l'aigua
va deixar de plorar, que se'n recorda perfectament
de com la nena esbufegava,
no, tenies cinc anys,
i feia anar braços i cames, i no s'ofegava pas,
a més, hi havia tota una gernació pendent d'ella,
la mare, no.
La mare patia i s'havia amagat rere el cobert.

dolines digitals

2007-05-17T11:15:00.000+01:00

humus

la casa és freda, glaçada
a les fosques, no hi ha llum

el sol esmorteït pràcticament no entra per la porta

Belette es queda palplantada al llindar

veu amb la ment tota l'estructura de la planta
la disposició de les habitacions
els mobles, els objectes que recorda

sap que hi és tot plegat, com abans
no gosa fer cap més pas

dolines digitals

2007-04-27T09:49:00.000+01:00

humus

Belette seu a la terrassa
fosqueja

un allau d'interrogants li cau al damunt
són preguntes que no pot llançar al vol
són preguntes amb pes propi
i ella no té prou força per ventar-les

decideix que demà entrarà a casa seva

al matí anirà a Palma
a l'oficina del Deutsche Bank del passeig Mallorca
en una caixa de seguretat a nom del seu pare
s'hi guarda la clau que obre la porta principal
és l'única persona de l'illa que té permís d'accés

madò Constança l'avisa: agafaràs fred

Belette es queda a la terrassa

2007-04-25T11:49:00.000+01:00

Tedi i Belette
es troben en un punt crucial

he d'aturar-me un temps

escriure també és llegir

disculpeu

reemprendré de seguida
que ho tingui llest i clar

dolines digitals

2007-04-21T08:45:00.000+01:00

equilàters

el primer dia que Charles va parlar-me
de Richard Estes i del significat originari
crec que no el vaig acabar d'entendre

l'endemà érem tots dos treballant
en la seva darrera pintura
jo posava nua damunt del divan
quan va sonar el timbre de la porta

un missatger li duia un paquet
dins el paquet, un flascó i un sobre
dins el sobre, llavors d'agapant

Daphne! va dir Charles amb veu melosa
saps d'on són?, i em mostrà
les llavors al palmell de la mà
vaig arronsar les espatlles

originàries de Son Asgard, un tresor!

Les llavors d'agapant costa molt que germinin, saps?
generalment es planten bulbs o rizomes
una vegada me'n vaig endur bulbs, veus, aquestes plantes
però les flors no van sortir fins al cap de dos anys
i avui amb prou feines fan res

però el Recordador té una tècnica especial
que fa que de les llavors en surtin flors de seguida
per això els agapants de Son Asgard són essencials,
intensos, d'un violeta arravatat i d'un perfum que transpira.

cal plantar aquestes llavors, on es guarda el nucli autèntic
de les terres i les substàncies amb una potència germinadora
del tot irracional

Daphne em va prometre que quan anés a Son Asgard
me n'enviaria.

I quin és el secret?, vaig preguntar

No ho sé
i em va mostrar el flascó
essència d'orina de dragó
dues gotes a cada regada

però no crec que aquest sigui el secret
saps què és el més important?
fa molts anys el Recordador va viatjar a l'Àfrica,
i se'n va endur un planter d'agapants
originaris del Cap de Bona Esperança

dolines digitals

2007-04-19T10:39:00.000+01:00

escletxes de zel

Tedi tanca la porta fort
ep, que cauran les parets!
és la veïna que frega el replà
veig que està en forma, ja
senyoret!, compte que rellisca!

però en Tedi ja és al segon pis
i salta graons amb pes

obre la porta del carrer

Mustatxo, el porter, el saluda
amb una reverència

---

Belette m'ha dit que és sorprenent
arribar a una connexió tan estreta
amb gent que no coneixes
pràcticament de res

com si el contacte s'hagués establert
prèviament en altres vides
i avui sols hi hagués reconeixement
i un silenci d'entesa tàcita

te n'adones que senzill si fos així?, ha dit,
que feliç?

---

ningú la coneix millor que jo

Belette em parla
de Venetia, de Violeta, de Charles
amb una passió trista,
desmesuradament trista
com si aquest món que ara recorda
la sobrepassés i fos incapaç d'amidar-la

tinc la impressió
que se li escapen els sentiments

com si l'amor que sent no trobés
cap paret sòlida que li enviï en rebot
i correspondència

Belette em fa patir

dolines digitals

2007-04-14T10:09:00.000+01:00

humus

plou i no para
Tedi i Belette seuen
a la taula del menjador
i madò Constança es mira la tv

juguen a daus i fan filosofades

la grisor plujosa arriba als vidres
de les finestres, tota la sala és en penombra

damunt la taula un munt
de monedes de deu cèntims

i tu, Constança, diu Tedi
què en penses dels records?

què dius fiiet?

Tedi li repeteix la pregunta

es records?
madò esguarda la pantalla il.luminada
... sa nostra història, no?

sí, va bé, però què en penses?

ai fiiet
i es queda embabaiada amb la tv
on una dona gran explica per què
vol que la inseminin

hala idò! vos figurau? una jaia que vol parir!
huaa huaa huaaa
i se'n pica els genolls i es recargola
i se li esgota l'alè

quan pot obrir els ulls se'ls eixuga
i veu que Tedi i Belette la miren
amb cara de no entendre res

ai fiiets no en sé pus jo d'açò
per mi es records són s'únic
tresor que tenc

dolines digitals

2007-04-13T07:41:00.000+01:00

equilàters

amb Charles
xerràvem pels descosits

ens inventàvem conceptes
com per exemple
complicitat natural
o coherència inalàmbrica

dues versions de l'amor

potser perquè estic lluny d'ell
i de Violeta i de Venetia
em sento còmplice de l'artificialitat urbana:
calendari, reunions amb veïns que no conec
horari, el tràfec del mercat, la pressió econòmina

els conductors rabiüts al volant
no veuen mai els passos zebra

la gent viu descontenta

el descontentament urbà s'encomana

espero que Tedi m'entengui

dolines digitals

2007-04-12T08:35:00.000+01:00

escletxes de zel

Tedi no gosa mirar-se la feina feta
aquest matí ha tingut problemes amb el programa
d'edició. L'ordinador se li penjava cada cop i no sap
què ha quedat gravat i què no

abans de posar-s'hi recull la roba estesa

s'ha de canviar d'ordinador

---

Belette m'ha explicat que Violeta les tenia encantades
tant a ella com a Venetia. Que admiraven la seva força
la decisió amb què vivia, sense cap possessió de res
només i en exclusiva, Belette diu, el temps.

Abans d'entrar al Jules convidaven Violeta a berenar

parlaven molt poc, Violeta amb prou feines sabia anglès
i amb les mirades, d'una intensitat de comunicació clara
s'ho deien tot

també empraven la llengua, és clar
un entortolligament de llengües llatines

---

quan jo li he dit a Belette que les persones com Violeta
són unes aprofitades, que d'això viuen, d'una misèria
que fa llàstima, Belette ha saltat com una fura
i m'ha dit que no he entès res

ha amollat: no tinc la intenció de convèncer ningú

després m'ha llegit dos missatges de Venetia
i m'ha remarcat una frase: la qüestió és fer-se un món

crec que aquesta qüestió és connatural en Belette
ja de petits ella creava mons on ens amagàvem

ara, però, m'és molt difícil amagar-m'hi
i quan Belette em parla de Nova York
de Violeta o Venetia em costa d'entendre-la
com si jo no hi pogués formar part

a vegades penso que les dones estan totes trastocades
o hi ha alguna cosa molt profunda entre elles
que jo sóc incapaç de copsar

dolines digitals

2007-04-11T09:39:00.000+01:00

humus

Aquest matí ben d'hora Belette,
tot baixant cap al caló aferrant-se
als cairells per no esberlar-se el cap,
ha vist de cop una papereta enrotllada
enfonyada dins la roca. Primer
s'ha pensat que era de tabac
o un bitllet d'autobús, i ha ficat dos dits al trau
per pinçar-la: era un retall de paper petit,
blanc i ben caragolat. L'ha desdoblat i ha llegit:
"depenem dels nostres llocs".

Un cop arran d'aigua s'ha arromangat els pantalons
s'ha tret les vambes i els mitjons
i trepitjant arestes i bassiots de mar
i arrossegant algues mortes,
ha arribat fins el roquetar dels musclos

allà s'ha assegut en una pedra
amb peus i mans dins l'aigua freda
amb onatge de carícia calma

la roca és plena de clotxes tancades
alguna que té els llavis oberts es clou de seguida
quan hi passa un dit

la frase que s'ha trobat li infla la meditació
estava disposada a deixar la ment en blanc
però "depenem dels nostres llocs"
la sacseja en eco i l'emboteix de significats
se li imposa i es veu obligada a pensar-hi

Belette va fugir de casa seva
i ara casa seva li vol passar comptes
o aquesta és la sensació que té

ara pensa que potser exagera
si pensa "passar comptes"
potser es tracta de
o més aviat de
no ho sap

depenem dels nostres llocs
diu en veu alta

aleshores se n'adona que no pot arrencar el musclo

dolines digitals

2007-04-08T09:54:00.000+01:00

equilàters

...Nova York va ser...
com un parèntesi de maregassa
entre dos continents: el passat i el present

ho escric

els dies que Venetia va desaparèixer
(la punta de l'iceberg en superfície)
Charles i jo vam treballar d'immersió
en apnea al fons de l'origen

les mortalles

calma en suspensió
abans del salt

el fang, el llot
em van portar records vius

en tancar el darrer parèntesi
vaig esclatar en plors

Charles va sortir de la dutxa
anem a escampar la boira, em digué
i m'ho expliques tot

dolines digitals

2007-04-07T09:01:00.000+01:00

escletxes de zel

Tedi té gravat en cd tota la feina d'ahir
el nus gordià de l'obra

l'ordinador se li va penjar a darrera hora
espera que se li hagi guardat tot

tem comprovar la feina

---

a Belette no li han agradat mai les imposicions

a Nova York la feien ser cada dia a les 8 a casa
se sopava a dos quarts de nou amb puntualitat
règia, Belette expressa l'incís

sovint només veia els assajos de la banda de jazz
que amb Venetia visitaven a la tarda

sort de Charles, que em va segrestar, ha dit

és estrany que Belette es deixés intimidar
i que necessités Charles per revelar-se

tinc la impressió que N. Y. va ser, per a Belette
una espessa boira de temors infundats
com si els fums i falsos conceptes de la ciutat
li haguessin embrutat l'amor

---

Belette, a Nova York, es va enamorar de Venetia
això ho tinc més clar que l'aigua

ho he vist en l'abraçada que s'han fet en acomidar-se
i en la manera com em parla d'ella

potser Venetia va ser el seu far de llum dins la boira
o potser una soga que s'aferrà al coll per salvar-se del naufragi

Belette no ho explica tot de Nova York

dolines digitals

2007-04-04T10:11:00.000+01:00

humus

bon capxerigany estàs feta
madò Constança li dóna la mel
Belette en pren cullerada
i la suca amb la infusió de sàlvia
què vols dir?, pregunta

Idò, no en vulgues saber pus,
sempre has cregut massa d'històries
guarda't es Llunari a sa botxa!

Tedi ja dorm
Belette té mal de cap
i madò Constança s'eixuga les mans
amb un drap de cuina

directe a s'infern, aniràs
si vols saber pus

Belette fa el darrer glop
com la llegenda del moro, diu.

Belette se'n va a dormir
amb la darrera pregunta
penjada a la testa
Tu saps, Constança, com de debò
va morir la mare?

dolines digitals

2007-04-03T09:16:00.000+01:00

equilàters

no tinc lletra

no m'agrada escriure
els pensaments més íntims
a l'ordinador de Tedi

l'asèpsia de la màquina
no se m'ajusta: sóc més vivaç
que la lucida, més complexa
que l'arial, més jovenívola
que el times més simbòlica
que el webdiltra
i menys universal
i més trista i mínima i bruta i mortal

no trobo la llibreta
el meu pany sense clau
ull viu de l'ànima
nua, nuada
cal.ligrafiada

el teclat m'intimida
el teclat com l'skyline de nova york
keys to the world

dolines digitals

2007-04-02T10:54:00.000+01:00

escletxes de zel

Tedi es lleva d'hora
abans que ningú més

plega la manta del sofà i guarda el coixí

encén l'ordinador
es fa un cafè llet i mentre se'l pren
repassa l'storyboard

---

apunto els mots de Belette
que ahir, abans d'anar a dormir,
em va contar amb aparent angoixa

ella diu que no creu en els fets casuals

si va anar a Nova York
va ser per trobar-se Charles

i se'l va trobar
encara que fos inesperadament

ella diu que al moment de veure's
va tenir una gitarada de sentiments

la sensibilitat els electrificà en llaç
d'estàtues esquerdades

pràcticament no es van dir res
i s'entengueren a la perfecció

ella diu que el plaer més gran
és el silenci de la coherència

---

Belette s'ha mostrat callada davant de Charles
no l'havia vist mai així
més aviat sempre he estat jo, el callat
i l'amor l'he viscut a distància

Belette no, ella sempre ha tirat pel dret

a So na Freya s'estimbà algun cop
però s'aixecava més valenta encara

avui m'ha dit que li sap greu
que jo hagi hagut de dormir al sofà
però no és cert,
no és això el que li sap greu

Belette, aquests dies, ha observat
Venetia amb ulls zelosos i amb llàstima de si mateixa
no l'havia vist mai així

dolines digitals

2007-03-30T09:57:00.000+01:00

humus

Tedi i Belette seuen a la terrassa.
Prenen licor d'avellana i parlen.

i tu?, tampoc no hi has entrat encara,
diu Belette.
No: casa meva és buida. La va buidar
s'onclo un cop jo vaig ser fora. No hi ha res
diu Tedi.

Belette es mira casa seva.

Em fa por.

Tu mateixa, diu Tedi.
Si no hi entres no ho aclariràs mai.

Creus de veres que el pare no va tocar res?
pregunta Belette mirant Tedi directe als ulls

El teu pare segur que no, i tret d'ell, ningú d'aquí tenia claus.
Abans de morir la mare sempre em deia que et cuidés,
no volia que tornessis perquè patiries massa.
Em deia que si fos per ella la casa ja seria buida,
i es queixava perquè ton pare havia canviat els panys
i a ella no li havia donat cap clau.
Ningú d'aquí no ha tocat mai res de ca teva.

El sol està a punt de pondre's.

Belette rumia.
El que ella sap
no ho sap per ella.
Són les cartes que li ho van explicar.
Les cartes que el seu pare li enviava
des de París.
La memòria és tòxica.

Madò Constança apareix per avisar-los
que el sopar ja és a punt.

dolines digitals

2007-03-29T11:10:00.000+01:00

equilàters

estic cansadíssima

fa sis dies que no escric
i en fa més que no m'escriu ningú
al correu la safata d'entrada és plena de virus
i a la cala dels Lliris floreixen agapants
què hi faig aquí?
per què l'amor em desflora?

tinc set

la Lucie Dogson m'explica que està de vacances
que en són de necessàries!, em diu, tota feina
acaba giravoltant en remolí i cal escapar-se d'un mateix
fujo de Nova York una temporadeta...

visc la sensació que sóc en una mentida
no m'arriba l'aroma d'agapant de Son Asgard,
on s'hi mou la veritat
i tot el que vaig deixar a l'altra banda de l'oceà
es fon es dilueix s'esvaneix i se m'oblida
el perfum del real. Les paraules, aquí,
són indiferents, apagades
de tija pelada

no me'n surto
plego d'escriure

dolines digitals

2007-03-27T11:38:00.000+01:00

escletxes de zel

Tedi traça en paper una línia del temps
que encapçala amb un títol: Lolita

treballa, arxiva carpetes i documents
s'ordena
o almenys ho intenta

també escolta Belette

---

per fi ha decidit parlar-me del viatge a Nova York
de Charles

---

la sexualitat de Belette
és complexa

plena d'intersticis

no l'arribaré a entendre mai

dolines digitals

2007-03-26T10:31:00.000+01:00

humus

És matí ben aviat.
Belette esmorza galetes amb llet
Madò Constança esgrana faves
Tedi encara dorm.

una franja de claror es deixa caure
damunt les mans de madò Constança,
mans terroses i de dits solters
que unglegen les beines i fan saltar en corrua
els grans verds tendres tesats i somrients

Belette s'eixuga els llavis i diu: vaig a fer una volta.

Arriba a la solana i seu davant l'albó.
Tanca els ulls i medita.

Les mans del Recordador, humils, l'acaricien.
Belette no venta les imatges, deixa que s'obrin pas
dins seu, protegint els pensaments
que les podrien manipular.
Amb la cura de dos dits el Recordador
pren un lliri de mar per la tija i diu:
Al Pancratium maritimum no li agrada
mesclar-se amb altra vegetació
i s’aferra molt fort al sòl.
Assenyala un bulb i afegeix: és tòxic
dins el bulb s'hi concentren els nutrients de la planta,
la toxicitat protegeix el seu creixement.

Un cop de vent fresc s'endú el record i a Belette
se li solidifica un pensament: la memòria és tòxica.

Obre els ulls. El sol és més alt.
es mira les seves mans, blanques de març
les ralladures del temps són una personalitat
l'humus del present.
Recorda l'estiu de 1986.

dolines digitals

2007-03-25T13:13:00.000+01:00

episodis de trinxera

Llegeixo

Fullejo i fullejo aquests records miserables
i no deixo de preguntar-me, va ser llavors?
... podrien ser mots de Belette

Si hagués de radiografiar Belette
les franges blanques en comptes d'ossos
serien esquerdes
però no fissures en el sentit de trencament
sinó escletxes que s'esbadellen i regeneren
circuits mentals i valors físics.

Això ho veig ara, fullejant els records,
inventariant anècdotes, inventant
per comprendre millor.

Va ser llavors, aquell estiu, quan madò Bet
li digué que Charles havia anat de viatge a l'Orient.
A Belette li va esclatar l'amor directe a na Joana,
la seva confident d'aleshores. I es va enamorar d'ella
encara que fos de broma.

Va ser la seva primera esquerda.

Belette encara avui parla de crisi
però potser perquè és un mot démodé
cal reinventar el valor de canvi.

dolines digitals

2007-03-24T09:43:00.000Z

equilàters

em costa de trobar l'equilibri
en aquest vèrtex entre la vida i la mort
no exagero: l'excentricitat pendular de l'amor
que no para mai de vacil.lar ara aquí ara allà
ara escriure ara viure

intentaré explicar-me

a vegades no sé què m'estimo més
si viure o escriure el que voldria viure

a vegades, si visc em moro. Em confonc
amb els quefers diaris, les accions més petites
m'engoleixen, em dilueixen, m'esborren
aleshores em poso a escriure a escriure amb tinta forta.

a vegades és escrivint que em moro,
la vida transcorre al meu entorn
mentre jo em quedo immòbil, extàtica,
el cos em cruix i es queixa i els pensaments
també es ressequen.

necessito escapar de la protecció de la lletra escrita
de la tirania de la imaginació i el somni
he decidit vestir-me un abric i sortir al carrer

dolines digitals

2007-03-13T09:23:00.000Z

humus

A la tarda Belette se'n va
tota sola, també,
a trobar l'albó florit.

Refà el camí del matí fins la solana plena
de margallons i albons i mates de farigola.
S'asseu.

A l'albó s'hi obren les flors d'estrelles
i les tiges es drecen erectes i provocatives
conviden al plaer de la contemplació,
en trànsit cap a l'oblit.

Allà on és hi espurneja una imatge:
és el Recordador. Quan ell la convida
a beure l'aigua del riu
que apareix davant seu Belette obre els ulls.
Ha deixat que els pensaments li parlin.

Les flors obertes desprenen complicitat,
com el silenci i la calidesa d'aquella solana,
com la visió que acaba de deixar enrere.

Agafa una pedra.
Torna a la terra, Belette, es diu.
La darrera vegada que va permetre
que els pensaments li parlessin,
va estar a punt de fer una bajanada.

Torna a la terra, Belette.

dolines digitals

2007-03-10T08:15:00.000Z

episodis de trinxera

Els dies que plovia,
no sé per què, especialment quan plovia,
ens tancàvem amb Belette al despatx
on el seu pare col.leccionava llibres
(no el vèiem llegir mai, però aquells
prestatges eren a rebentar,
i hi havia llibres pertot: damunt la taula
i a terra, arrambats a la paret i enfilant-se
en pilons com els gratacels d'una Nova York
plena d'històries).

Agafàvem un llibre a l'atzar i en copiàvem
uns quants paràgrafs. Fer això va ser idea de Belette,
és clar. Ella deia que voldria ser escriptora
i jugàvem a ser grans. Jo mai no he tingut les coses
tan clares com ella, no l'he vist mai, el meu futur...
Potser és aquesta capacitat tan seva de projectar-se
que qualsevol canvi li és estrepitós i revoltat
i la fascina, evidentment, per l'habilitat que té
de sorprendre's a si mateixa.

Copiar llibres era sentenciós. I a mi m'avorria molt.
Belette sempre em deia: si aprenem a escriure,
aprendrem a dirigir els pensaments.

Però això crec que ho copiava de les frases
concloents que sempre deia el seu pare.

dolines digitals

2007-03-09T08:10:00.000Z

equilàters

Estic desolada.

Potser amb un jet lag crònic,
estic encofurnada i perduda
en la translació apegalosa
dins aquesta calda de lleganyes
i tiranies de sofà que em capola l'ànima.

Trobo a faltar tant de dinamisme!

I aquests versos que em diuen i no em diuen
i ploren alguna cosa que encara no entenc
i que vull comprendre i...

on rau l'amor quan només circula la tristesa?
em disseccionaria ara mateix,
buscaria la meva feblesa per entre la femoral
la cava superior, la cava inferior i la jugular
apuntalaria els ventricles amb una viga mestra
i em llevaria la pell sota una pluja fresca i regeneradora.

dolines digitals

2007-03-07T07:17:00.000Z

humus

Quan Tedi es lleva i va a la cuina
Belette ja és a punt per sortir
vaig a l'escull de la Galera.
No m'esperes?
Prefereixo estar sola.

El caminoi que hi duu està plagat de margallons.
El sol pica fort a les pedres blanques i Belette
només pensa que no vol pensar gaire.
Vol quedar-se quieta en l'espai que separa
un pensament d'un altre, estireganyar-lo
i fer-lo cada vegada més bo, més relaxat.
Arriba a l'escull, seu en una roca cara al mar.
Es concentra en l'onatge, pausat i càlid.
S'immergeix en el mateix so fins que desapareix.

Allà on és, aparta instantànies barroeres que l'assalten.

Rostres: Tedi i na Joana Un Deure: posar piles a l'mp3
Una imatge: la mare collint olives, Un rostre: en Tomeu des Cotxo
margallons i pedres blanques Silenci.

Una bufetada, Una sensació: la roentor de la rajola de la terrassa
en contacte amb el seu cos de nena, nu, sota el sol de la tarda d'estiu.

Obre els ulls.
El sol penja una mica més alt
i decideix tornar. Sent el plaer
del cos, càlid i distès, cos de dona.
La pell de les cames li brilla, i els braços.
Es fa un petó a l'espatlla
i s'aixeca.

Camí de casa veu al lluny un home.
Un home que passeja i s'ajup davant un albó florit
i observa una poncella que pinça amb el polze i l'índex,
delicadament, com quan prenia la tija d'un lliri de mar
i amb el dit menut li assenyalava els estamps.
Pot ser ell? Potser.

Belette somriu i se'n torna a casa.

dolines digitals

2007-03-06T07:06:00.000Z

episodis de trinxera

el matí que Belette va ensenyar-me a besar
va ser horripilant.
Recordo sortir ben prest de casa
amb l'esmorzar a la boca
per anar-la a buscar i posar-nos d'acord
(Belette m'havia d'esperar a les onze en punt
amagada al poal d'Estellencs quan jo hi passés
camí de Son Asgard, perquè la mare
m'hi enviava a dur-hi pa de figa i galetes de garrova)
i quan tenia un peu a l'escala de ca seva
vaig sentir la mare de Belette
que perseguia el pare de Belette cridant i amenaçant.
Vaig treure el cap per la cantonada lateral.

Darrere la casa, sota la figuera, allà on solien
aparcar el cotxe quan començava a fer calor,
Jean Claude estrenyia na Catarina
amb una abraçada ofegadora que la immobilitzava
i amb cops de llavi intentava fendir la boca serrada
i guanyar els estirabecs de la dona.
Un cop lliure dels braços d'ell,
na Catarina li va clavar una plantofada a la cara.

A les onze en punt vaig arribar al poal d'Estellencs.
Belette ja hi era. Vaig seure al graó, vam fer un glop
de la cantimplora i vam obrir el paquet
de galetes de garrova. Aleshores Belette va dir-me:
na Joana m'ha ensenyat com es fan els petons de veritat.
Vols saber-ho?
Jo no volia saber-ho. Na Joana sempre m'havia fet por
(madò Constança l'anomenava sovint diable boiet
o al.loteta sauvatgeta per fer-ho suau) i no m'en fiava pèl.
A més, tenia l'escena de primera hora gravada al cap,
i tenia present també la reacció de Belette el dia que jo
vaig fer-li un petó a la galta. No volia saber com eren
els petons de veritat i vam quedar que ens els faríem de broma.

Belette va acostar-se'm amb els llavis entreoberts
i amb la punta de la llengua va tocar-me la punta de la llengua.
Aleshores, de cop i volta va canviar de parer,
i amb tota la veritat del món va entrar sencera
dins la boca fins rascar-me el paladar.
Jo sentia que m'afogava, notava els grumolls ensalivats de galeta
que es perdien sota llengua i la seva llengua cada cop més enfonyada
fins que em revingué un oi de pensament que em va fer aturar-la.
No m'agraden els petons de veritat, vaig dir-li.
A mi m'encanta!, va saltar riallera.

Però aleshores, la veritat encara no li havia boicotejat la vida.

dolines digitals

2007-03-05T09:42:00.000Z

equilàters

quan penso en les mancances
me n'adono que hi ha tres maneres
d'afrontar-les:

una, com Violeta: acceptant-les
i lliurant-s'hi a les totes fins a esdevenir
en si mateix, carència
una determinació exacta per a la pròpia caritat.

dues, com Patrice, l'extrem oposat.
Patrice no accepta les seves privacions,
les converteix en desigs, se les apropia
i lluita aferrissadament per legitimar-les:
la creació, el talent, l'art talment l'amor.

tres, a mi les mancances em fan nosa.
Les veig i jugo a esquivar-les, a recrear-les,
o les oblido i faig veure que no les recordo.
Busco solucions i m'hi entrebanco
perquè, encara que no ho vulgui, si no accepto
allò que no tinc, sempre m'acaba plantant cara
en qualsevol angle de la ment o en cada cantonada.

Tots som en el fons uns morts de gana
però hi ha qui ho aflora a la superfície.

dolines digitals

2007-03-01T09:04:00.000Z

humus

Belette no ha passat nit bona.
Ha dormit a l'habitació de na Joana
la mateixa que anys enrere, tan enrere,
pensa Belette, que no sap si s'ho inventa:
l'habitació on na Joana es despullà un dia
i li ensenyà les calces, tacades de sang.

A na Joana, "l'al.loteta sauvatgeta",
que n'hi deia madò Constança,
perquè sempre la feia anar de corcoll,
la van internar en una escola de Londres.
Anava a So na Freya per vacances, carregada
de maletes i regals, i per a Belette, en exclusiva,
d'anècdotes terribles: el rostre del diable
que es pot veure en una pedra de la terrassa,
segons na Joana, és culpa de Sister Mary,
una bruixota que sempre li llança pestes
i li diu que el dimoni l'espera a les portes de l'infern
i que se l'endurà abans d'hora si torna
a tacar de tinta l'uniforme de la seva companya
de pupitre que ha nom de Pamela.

Belette ha somiat na Joana. Era l'estiu del 1986.
Na Joana vestia una mini prisada de color verd poma
les cames llargues i esveltes, mitjonets blancs i uns mocasins.
Un regalim de sang li relliscava cuixa avall, genoll, cama
fins tacar el mitjons blancs. Na Joana li somreia i li deia:
la sang dels pecadors, duem l'infern a dins...
i Belette s'ha desvetllat tota i no ha pogut dormir més.

Ha encès el llum, ha agafat la llibreta, i s'ha passat la nit
descrivint el plançó de Narcís que madò Constança
fa créixer a l'escriptori adolescent de na Joana.

dolines digitals

2007-02-23T09:28:00.000Z

episodis de trinxera

si aleshores ens haguessin dit que Belette i jo
marxaríem un dia de So na Freya
amb la capsa de caragolines i còdols rodats
sota el braç i el tiralínies a la butxaca
ens haguéssim posat a riure com uns esperitats.

So na Freya era el nostre únic, exclusiu i solitari món.

Més enllà de casa i el seu radi de bosc mar i roques
sols hi havia el mercat, l'escola i Son Asgard.

Al mercat m'hi feia anar la mare a peu,
cada dissabte, i recorria els sis quilòmetres
amb el cistell buit. Comprava, i a les dotze
ens trobàvem amb madò Constança de ca n'Estellencs
i baixàvem amb en Tomeu des Cotxo
que ens acostava fins al poal. Del poal a casa
potser hi havia deu minuts.

A l'escola ens hi duia el pare de Belette
i la seva mare ens venia a buscar a les cinc
quan sortíem afamats esperant arribar a casa
per devorar l'entrepà de nutella que la mare
ens preparava per berenar.

A Son Asgard, a banda de dur-hi els ous i les quatre verdures
que la mare collia de l'hort, ens hi escapàvem cada quan podíem.
Recorríem els dos quilòmetres que separaven les finques
o bé pel camí sinuós i polsegós a coll de bosc
o pel rocam abrupte i estellós a coll de mar.
Son Asgard era un misteri.
A vegades hi vèiem entrar gent molt elegant
i desconeguda que hi anaven de visita uns dies,
a l'estiu baixaven al caló i es banyaven nus
i reien molt i molt i a nosaltres ens despertava
una curiositat falaguera.
Les murades altes ens amagàven moltes d'històries
que Belette em contava de sobte
(observàvem un líquen en forma d'anell d'or
i Belette saltava: saps que a Son Asgard tenen una vitrina
on hi guarden un anell d'or amb trenta diamants,
que va pertànyer a Maria Antonieta?
Apa, i tu com ho saps?
Doncs perquè m'ho va contar madò Bet l'altre dia
quan li vaig dur carabassa.
I a sant de què t'ho va contar?
Perquè em va fer anar a la cuina i ho vaig veure i l'hi vaig preguntar)
Jo a vegades em creia el que em deia, però gairebé mai:
generalment l'anècdota coincidia amb la darrera lliçó
de la classe d'Història.
Son Asgard era un plaer a voltes pecaminós
perquè, de fet, teníem prohibit d'anar-hi si no era amb el cabàs ple.

Érem feliços en aquell racó de món
i ni Belette ni jo no ens vam plantejar mai
d'abandonar-lo. Era la nostra vida.

dolines digitals

2007-02-21T12:37:00.000Z

equilàters

la seva pintura era nua
d'una significança tan transparent
que sovint es feia invisible

Charles era capaç de caçar al vol
el gest vital que sublima un acte,
la candidesa lírica d'una madonna
o la poètica de la desesperació

jo sabia que tot i estar al llit
Charles em continuava pintant
dactilant-me amb els capcirons dels dits
com si mesurés la rugositat d'una piga

la pintura de Charles em mecanografiava

en un dels nus va donar-hi una expressió
que jo no vaig reconèixer com a pròpia
el dia que me'l mostrà, vaig dir-li:
quan vas pintar-me, així?

la tarda que Venetia va encendre un puro.
mentre se'l fumava et veia de recules aquest rostre

què vols dir?

vas deixar de mirar el gerro
i vas anar en rerefons

vas marxar en una època llunyana
i et trobares amb una ferida oberta

he estat treballant aquesta expressió
durant la teva febrada
era l'única manera de retrobar l'expressió
que tinc clavada a la memòria: la teva absència
m'ha estimulat a pintar-te exacta,
a trobar l'origen

dolines digitals

2007-02-17T08:59:00.000Z

humus

Cap al tard, mentre madò Constança frega els plats
tot cantant Angelitos negros
i Tedi es pren el licor d'avellana assegut al butacó
Belette s'abriga i surt a fora.
Fa nit de quadre impressionista,
o això pensa ella impressionada
amb els colors nocturns de lluna plena,
com taques deixatades que gargotegen
el pinar de la Goja,
les ones crespades i
amb contrast de clarors fortes
la pintura blanca del perfil de casa seva.

Fa fred, la humitat salada se li cala endins dels ossos
i la claror compulsiva li sacseja els records més intestinals:
casa seva la mare el pare el foc a terra la taula de la cuina
els pastissos de gerds i la colònia Lavanda li regiren l'estómac
sent la mare de Tedi cridar-los des del balcó nord de casa seva
Tedi!, a sopar!
i Tedi la deixa sola a la terrassa amb les diapositives escampades i les cargolines i els contes d'Andersen amb il.lustracions i se'n va saltant la graonada que davalla i s'enfila pel roquissar i Belette el segueix enquadrant-lo amb el marc de plàstic blanc sense paper film i esquiva ràpidament la imatge del pare baixant del Citroen i espolsant-se l'americana negra
i Belette s'acosta al mur
i busca el rostre del diable
que un dia li ensenyà na Joana.

El ressegueix amb el dit.

Al cap d'una estona,
amb la ment ja en blanc
se n'entra a dins.

dolines digitals

2007-02-16T08:26:00.000Z

episodis de trinxera

Belette i jo no ens distingíem un de l'altra
parlàvem igual, ens deia madò Bet
que no sabia mai, quan sentia "carabassa!"
si era el noi o la noia. Li dúiem les verdures
un cop per setmana jo o ella,
perquè la mare s'empipava si trigàvem massa.

El darrer cop que hi vam anar junts (dúiem
dos cabassos amb cebes, pebrots, carabassons,
la carabassa de sempre i obligada, llimones,
i tot de manolls de julivert i alfàbega: a Belette
i a mi ens encantava quan la mare posava alfàbega
al cabàs de Son Asgard, caminàvem amb una fulla
a la llengua i els alens eren saborosos tot el camí)
vam aturar-nos un moment al poal d'Estellencs
per descansar. Belette em mirà un moment i digué:
tens alè de clorofil.la!, i va voler besar-me per tastar-lo.
La vergonya se m'empassà sencer. Estava esllomat
i seia al graó del poal, Belette va agenollar-se davant meu
i va ensumar-me els esbufecs que exhalava. Després
va aficar-me la llengua entre els llavis i em tocà la llengua
i em revingué una calrada que em vaig fondre tot sencer
(bé, tot no, tornava a notar aquella cosa estranya
que em passava darrerament al pito quan tenia Belette
massa a prop: tot jo desfet i la cuca enravenada
que apuntalava tota la meva còrpora i així no queia)
vam perdre el temps al poal d'Estellencs amb tasts
entretinguts i saborosos, vaig agafar-li la mà
perquè notés ella també la meva força, i es va posar a riure
entre nervi i estupefacta. Aleshores em va demanar que
l'hi ensenyés, que volia veure si era igual de rosat que el pito
de l'Esternut, el gos de casa. És hora de marxar, vaig dir.
Però ja era tard. Encara no havíem cridat "carabassa!" que Madò Bet
ens esperava a fora, amb la porta oberta i preocupada
que no ens haguéssim despenyat a mig camí.

La mare, en veure'ns venir, vermells i suats, a aquelles hores
Es pot saber què heu fet tanta d'estona?, i en llegir-me la vergonya
(suposo, perquè no vaig saber què respondre quan, segurament
qualsevol resposta haguera estat vàlida) ens va dir que era el darrer cop
que anàvem junts a portar la verdura.

També va ser el darrer cop que Belette va voler tastar-me la llengua.
I igualment va ser massa tard: em vaig quedar enganxat a ella,
engatjat a la seva negativa.

dolines digitals

2007-02-13T09:51:00.000Z

equilàters

què en quedarà, de tot plegat?
què en farem d'aquests residus
clavats en cims de memòria al vent?

estendards que s'esfileguen

escric novayork
escric Venetia
escric Violeta
i res no s'aquieta
ni el record clavat
ni el mot escrit

el temps se m'empassa
cada segon s'imposa en real quotidià
i jo arreplego residus, tossuda:

Violeta era cuca de llum
Venetia era flama viva
Charles era passió roja
Nova York intermitències d'essaoessa

amb força onegen
el temps inclement desgasta

i em queda la vida

dolines digitals

2007-02-05T06:53:00.000Z

humus

el taxi ha desaparegut
entre el pinar de la Goja
al blau del mar de Belette
s'agiten les crestes i So na Freya
com un rusc, assenyala: compte

So na Freya és així
una cinglada de fibló que espanta
l'espadat i el mar inclements
i la famosa llegenda del moro

però Belette no és una estranya
coneix el volar de l'indret i cada racó que belluga
i madò Constança que li agafa una maleta
i amb el caminar de pes que balanceja no calla
fent digne el malnom de Llenguallarga
els explica com na Joana, l'abella reina, s'ha enamorat
d'un senegalès ben daixò que viu al Japó i Belette reviu
quan veu la font i el llot a mà dreta
el dia que amb Charles van voler fer fang

a dins, tot resta igual

no ha canviat pas tant, la cosa, diu Belette
que no?!, tot quant vos he dit és ver, diu madò Constança,
passat el Poal d'Estellencs es paisatge canvia i no hi ha remei

i Son Asgard, també?, pregunta Tedi
Déu me guardi, açò és un illot, fiets meus,
i Son Asgard també, aïllats com dos illots a dins d'una illa, idò, ja m'enteneu.

dolines digitals

2007-02-01T18:24:00.000Z

episodis de trinxera

ens passàvem hores amb Belette
sense avorrir-nos gens ni mica
mirant el foc de nit

a la finestra nevava

miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama

la vaig besar

em va mirar i digué:
no hi tornis

a la finestra nevava

miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama

la vaig besar

dolines digitals

2007-01-31T08:32:00.000Z

equilàters

incidim tots tres al mateix pla
de l'àtic amb finestres de sol

Venetia al divan amb els ulls mandrosos
i Charles que se la mira amb pinzell
i jo que me la miro amb un calfred
recolzada al radiador i el sol a l'esquena

Venetia anava tota nua
tota bella tota icona
tota sorpresa quieta

un brogit de gelosia i desig
se'm va reviscolar en el ventre
no comprenia què hi feia allà,
la cambrera del bar de l'edifici,
la noia del Met, de les ficcions, de la mort
amb Charles que li feia amor
amb ulls i pintura i llenç

vaig anar a la cuina a fer cafè
a fer cafè era com anar dins la bola de cristall glaçat
del vanitas de Gheyn
on l'aixeta i l'aigua corrent, el gest sec
per obrir la cintura d'una cafetera europea
el rasc del llumí i la flama que crema, el gas
i l'olor de gas, i el gas encès, i els minuts que passen
abans que el borboll soni i s'ofegui i el perfum calent
s'escampi per tot el loft, mentre observo el quadre
de dues persones quietes en una sola tasca: la perpetuïtat,
a fer cafè era com entrar dins un moment evanescent
de vida i de real, dins els lapsus de cada dia
dels quefers que ens fan escàpuls i ens fan vells.

no vaig poder trencar el gel i interrompre l'escena
em vaig quedar rere la barra americana
em vaig beure el cafè jo sola observant
em vaig sentir tremolosa d'amor

dolines digital

2007-01-24T07:46:00.000Z

humus

Embús de dilluns matí

a la cintura de Palma
prop del parrús d'es Viver
un camió ha bolcat tonelades
els nervis col.lapsats arriben
fins a Gènova

el taxista mira pel retrovisor
pregunta a madò Constança:
direcció Andratx, diu?

Belette no s'imagina com
s'ha pogut transformar
amb tan poc de temps
tot el llarg i aspre continent
de l'espina dorsal que recorda

la pell de brau tatuada de xalets inesborrables
la faran plorar

I dius que no hi queda res
al voltant de So na Freya?
pregunta, aturats encara

Idò re de res.
Ni pagesos ni pescadors.

Belette no s'ho imagina.

dolines digitals

2007-01-21T06:45:00.000Z

episodis de trinxera

ara no, però d'infants,
els hiverns eren durs sempre

un fred que feia córrer els mocs
i glaçava

els hiverns eren d'un avorriment
tenaç i ens obstinàvem
a trencar el gel

sortíem a jugar a fora

fins que ens trèiem els abrics
perquè, amb les galtes vermelles,
suàvem

desafiàvem sense pensar-ho la quietud i el repòs

dolines digitals

2007-01-17T10:13:00.000Z

equilàters

em vaig enamorar d'aquell quadre
vanitas still life
com qui s'enamora de la mort
del temps i la memòria

detritus de la nostra identitat

amor per perdre en deixant
mentre avancem dia a dia vers la mort
amb passió d'amant de vida

Venetia i Violeta i jo mateixa
amb un destí entrellaçat i incomprensible

Ella em dugué per segon cop al Met
em plantà davant del quadre i em digué:
la vida no és res

aquestes paraules em feren plorar

en un racó de la sala buida
li vaig contar la meva història

promet-me que no ho diràs mai a ningú
t'ho prometo

dolines digitals

2007-01-16T13:01:00.000Z

humus

Madò Constança seu en un banc.
Està com sempre, amb els clotets a les galtes
i ulls àvids de caçar somriures. Les mans
plegades a la falda i el bolso que malpenja
del seu braç dret.

Quan Tedi i Belette s'hi acosten se'ls remira
amb les celles alades, obre les mans, s'aixeca,
i els ancaixa tots dos en abraçada.

El pit de madò Constança, gros i càlid com sempre.

A tots tres els brillen els ulls i els records
el temps se'ls agombola a les galtes
vermelles de la calefacció, molt alta, de l'aeroport
exsudació dels sentiments
els verbs s'acumulen en pedaços i salten pels descosits

Anem, anem a casa, amolla madò Constança,
vull que m'ho expliqueu tot fil per randa.
I na Joana?, pregunta Belette.
Ui na Joana! Idò està ben folla. Ara és al Japó!
Anem, anem a casa que hi molta tela per contar.

dolines digitals

2007-01-15T12:09:00.000Z

episodis de trinxera

Per què ens oblidem tan aviat
d'allò que ens fa feliços?

Aquell estiu que Belette va allunyar-se de mi
em vaig perdre, malversar. Vaig cavar una fossa
on m'atrinxerava cada tarda per observar,
sense ser vist, com Charles i Belette jugaven
a cromos prop del mur de Son Asgard.

No tocava la bicicleta. No tocava el tiralínies
no tocava la peixera, no tocava la turquesa
ni les diapositives. Vivia enfebrat en la ridiculesa,
en la indolència del poruc i la xacra de l'ofès,
no tocava res del que em feia vida.

sol
amb la soledat del bel.ligerant

Vaig oblidar-me del meu món proper
incapaç de refer-me.

dolines digitals

2007-01-14T11:16:00.000Z

equilàters

es va crear un triangle
diria amorós amb totes les lletres
de tres angles aguts

Venetia va parlar-me per primer cop
de Violeta el dia que el seu cap no hi era.
Va seure amb mi, tranquil.la, a la cafeteria
(una companya de feina li va somriure
i picà l'ullet) i es va prendre una infusió de til.la.

Em va explicar el dia que va asseure's amb ella
arran de l'entrada del local de jazz. Em va explicar
que varen estar molta d'estona en silenci
fins que Violeta, amb veu melodiosa, es va posar a cantar.
Em va explicar que la noia cantava al seu marit
cada cop que sentia com ell li acariciava la galta.
El seu marit va morir.
Em va explicar aquella determinació de viure al carrer,
resoluda malgrat els contres.

La seva història sí que és dura,
però te l'hauria d'explicar ella mateixa per conèixer
el calat de la seva experiència.
Venetia va restar una estona en silenci,
fins que afegí: tot i que mai no assolim ningú en profunditat.

Aleshores va parlar-me de Beth Sarkinsky.
Beth, una amiga de l'ànima.
El darrer any de carrera, en una festa universitària
li va presentar Jakob.
Venetia se'n va enamorar a l'acte i just
abans de llicenciar-se es van casar.
Venetia va fer el darrer glop de tisana i digué:
Encara no fa tres mesos, Jakob i Beth van morir
cremats en un accident de cotxe.
El seu rostre era d'una serenor espontània.

Em sap greu, sols sé dir
quan em manquen les paraules.
Ella em va somriure.

Per això vaig al Met a observar el vanitas
de Jacob De Ghyen. Coincidència en el nom?
El quadre m'ha fet entendre moltes preguntes.

Saps, la mort és amiga i companya de viatge.
Violeta ho sap, i jo també.

dolines digitals

2007-01-13T12:27:00.000Z

humus

això és tot el que resta de nosaltres

Belette diu, detritus
i sosté la bossa d'escombraries.
Tedi s'ho pensa dues vegades.
No. No, Belette.

Belette va rebre resposta de Charles:
"El que recordis del passat no existeix,
són aparences que pots refer si hi tornes,
ja saps què en penso del temps".

Belette té la motxilla feta.
Tedi també.
Totes dues reposen a l'entrada del pis.

Tedi observa la capsa de sabates.
Les caragolines del mur, conquilles i còdols rodats,
en una ampolleta, sorra blanca. Un tiralínies.
Belette aguanta la bossa d'escombraries oberta.
No. No, Belette.

Tedi repeteix: això és tot el que resta de nosaltres
Belette diu: aquest nosaltres ja no existeix,
hem de refer-nos. Si et quedes amb els records,
no cal que vinguis.

Però Tedi té el bitllet cap a l'illa
i madò Constança els espera.

dolines digitals

2007-01-12T19:05:00.000Z

episodis de trinxera

set de desert i un sol que rosteix
Belette a la cantonada ven globus
i jo en vull un de vermell
un de vermell
Belette a la cantonada ven globus
un de vermell o dos
potser dos dos de vermells o potser tres
tres de vermells ella és lluny
a la cantonada tres de vermells, calents, roents
o potser quatre, més foc, foguera, quatre
quatre globus vermells o potser cinc
no em sents? vull cinc globus vermells
perquè tinc set, set de desert i un sol
o potser sis, sis vermells, sis sis
no em sents? o potser set?
set de vermells i un sol que rosteix.

fins que no m'he begut un got d'aigua freda
no he despertat del malson, aquesta nit
enfebrat de nou i Belette flotant davant meu
constantment i fantasmagòrica
m'ha cridat amb plor tallat:
l'amor es desinfla, l'amor es desinfla!
omple't els pulmons!!

temperatura de mitjanit: 39
apunto: recordar el malson de Son Asgard.

dolines digitals

2007-01-02T13:06:00.000Z

equilàters

continuo en aquest bloc
els fragments que acabo de viure

ara, amb l'Atlàntic entremig,
a casa en Tedi passo pàgina
i refaig per entendre
la memòria novaiorquesa

potser la vida no és com un riu
això ho vaig pensar molts cops
observant les aigües del Hudson
els rius són línies cronològiques

reescriure
sempre la vida
per fer-la més intensa
més plena
més nutritiva

m'ennuego

dolines digitals

2007-01-01T13:43:00.000Z

eclàmpsies col.laterals

Belette no sap com explicar-se

Tedi està dret i juga amb un io-io

oblido Aràlia, diu Belette per resumir,
encara que es perdi el matís que tant costa d'entendre
he de recuperar la coherència que vaig tenir amb ella.

No pots oblidar Aràlia si encara hi penses, diu Tedi.

el matís

ja t'he dit que no n'hi ha prou de recordar-la,
Aràlia no es pot retenir enlloc, ni a la memòria,
necessita...
...una actualització constant, reviure-la.
Belette rumia mentre es passeja l'hematites
d'una mà a l'altra
els textos que vas escriure quan estaves convalescent,
creus que són fidels als fets que succeïren?
escriure no és retenir res sinó actualitzar-ho tot.

Tedi tira el io-io al sofà "i això què té a veure amb Aràlia?"

Belette es guarda la pedra a la butxaca
deixar d'actualitzar és oblidar
i jo no vull oblidar-me d'ella
per més que la recordi.
Li parla a Tedi del darrer cop
que van sortir a buscar Aràlia
fa massa temps enrere
abans de res, de Nova York, de la convalescència,
aleshores era com si ho haguessin oblidat tot.

Belette es carrega la motxilla a l'esquena

véns o no?

al Món Sens Fi?
a buscar un de tants finals.

dolines digitals

2006-12-28T12:32:00.000Z

episodis de trinxera

és fotut no tenir febre i poder respirar,
i fer com si res no hagués passat

per quant de temps he de continuar
essent un malalt de pneumònia?

tinc ganes de veure l'aire del carrer

tinc ganes d'acostar-me a la Lolita
i fer-li alè amb les paraules
a cau d'orella

plou i ben quiet

quan era xic em feia el malalt
i ara la vida em passa factura

dolines digitals

2006-12-25T10:29:00.000Z

a la intempèrie

estic al JFK
encara una hora pel vol

sols m'he acomiadat de Daphne
un petó i una abraçada
uns mots d'entesa
"ens tornarem a veure
un cop el canvi"

n'estic segura
res roman igual

Mlle Vieux és a la cafeteria
llepant amb discreció la xocolata
de la cullereta platejada davant
una copa de suís buida
té el cap quiet
les cervicals tenses
i la mirada fixa

si pensa, en blanc i negre, l'home de l'esmòquing
una cartera plena i la pistola

no creu cap més possibilitat

el sacrifici de l'art

m'allunyo d'aquesta Nova York esventrada

dolines digitals

2006-12-20T16:21:00.000Z

eclàmpsies col.laterals

Belette espera que arribi Tedi
asseguda al sofà amb un llibre a les mans

té música posada i la finestra oberta
malgrat la baixa temperatura

se sent enfrescada i a punt

Tedi arriba

dolines digitals

2006-11-22T13:30:00.000Z

episodis de trinxera

crec que aquesta pneumònia
que em té aquí confinat és més fructífera
del que vull fer veure a Belette.

a banda de les veïnes
i les imatges que m'ofereixen, surrealistes i excitants
a banda dels records que em desperten la nostàlgia
a banda de l'astènia i l'avorriment

Belette té raó

quan era petit no vaig estar mai malalt
però me les enginyava per quedar-me amb febre al llit

rellegeixo els escrits i veig el sender recorregut
amb una impressió geològica

em reconec les falles, els barrancs i els despreniments

Belette és una mestra de l'entropia
base d'una escriptura
que deambula sense rumb fixat

seguir-la és desaprendre
les teves pròpies lleis

dolines digitals

2006-11-20T13:15:00.000Z

a la intempèrie

una imatge

(una dona s'atura davant nostre sense veure'ns
a primera hora. Du un nen a l'escola,
ell marraneja amb un caramel embolicat
ella no deixa que se'l mengi i li crida:
te lo he comprado con la condición que te lo comas después!
el nen entossudit i esgaripant de ràbia es tira a terra
i la dona, agafant-lo pel braç, l'arrossega un bon tram
de vorera abans de girar la cantonada)

m'ha fet de mirall

decideixo marxar de Nova York

dolines digitals

2006-11-15T17:54:00.000Z

eclàmpsies col.laterals

si Belette es mira molt endins
veu passadissos i cavernes fluides
per on corren emocions estranyes

ha escrit tres dies seguits sense pausa
descobrint quins mots ressortien més
en la torrentada sanguínia del seu clos
most, sediment, resignació
densitat, gravetat, pressió
estalactites mentals d'un degoteig constant de llanguiment

i desxifrant-se amb incisions de gillette
ha escarificat els diversos estrats
d'impressions i sensibilitats acumulades,
destriant, esgrunant i relativitzant la importància

"em pensava que els dies de Nova York
varen ser, per mi, aquell triple mortal aplaudit
per tothom qui creia en la dificultat
de fer el salt a la mort.
Desempallegar-me de Patrice i Mlle Vieux,
corromputs per uns valors que agonitzen
em va donar una empenta rejovenidora
que tu, Venetia, Daphne... vau saber aconduir
ara em sento lluny de tots i el ressò d'aquells dies fa grumolls

cal que em desempolsi les entranyes"

això ho escrivia a Charles,
en resposta al darrer correu que va rebre d'ell

dolines digitals

2006-11-10T09:08:00.000Z

episodis de trinxera

avui Belette m'ha parlat d'un capítol
d'antany. El dia que, després de la matança
del porc, vam anar a Son Asgard a dur-hi
sobrassada i no ens va atendre Madò Bet
el recordes, aquell dia?
no

sí
Belette es posa a tallar ceba
té els ulls plorosos, el dia que Madò Bet
no hi era i ens va recollir Mlle Vieux,
ens va fer entrar amb la sobrassada
i entaulats hi havia Patrice, Daphne,
Aràlia i el Recordador bevent licor d'avellana.

no
tu sí?, recordes un dia tan remot?
jo encenc el foc pel brou d'ahir

sí
Patrice em va donar licor i el vaig escopir a terra
Mlle em va estampar una bufa perquè, això no es fa!
aleshores enmig del silenci espectral va entrar Charles
amb una capsa plena de cromos
i a mi se'm va estroncar la ràbia i el plor incipient

en aquells moments vaig veure una diferència
que no he oblidat mai, diu Belette,
la mirada alliberadora de Charles
la mirada rapaç de Mlle Vieux

quan marxàvem cap a casa vaig alçar el cap
al cel, una àliga suspesa damunt nostre,
i a la vora del camí, al damunt d'un cable elèctric
un corb grallava

tot això ha vingut perquè a Belette li ha arribat
missatge de l'àliga, m'ha dit.

els ulls li brillaven amb intensitat d'estrella
però ja no era la ceba
era una altra manera de veure

dolines digitals

2006-11-09T11:13:00.000Z

a la intempèrie

he vetllat tota la nit amb l'amiga
del Hudson, sota les seves robes
de color brut. es diu Violeta
perquè és el nom de la seva àvia, d'ulls blau fosc
ella no. Té una piga sobre el llavi, com la Monroe.

la Violeta no es mou del seu racó
aquí és invisible a ulls de tothom
només els nens l'observen de vegades
de camí cap a l'escola propera

abans vivia amb el clan en un park de Queens
havia de dur l'almoina cada dia al seu pare
mentre ell s'emborratxava de cervesa als bars

un dia la van violar mentre dormia
devia ser algú del clan,
va dir, perquè ningú no es va immutar
un altre dia uns xicanos la van atracar
se li van endur l'almoina, les sabates
i li van arrencar una dent d'or.
ara només en té una
si el seu marit fos viu, s'exclama,
res de tot això no li hauria passat

el seu marit va morir d'accident
just arribar a Nova York
eren acabats de casar i les dues
dents del compromís de noces
resplendien de felicitat

quan li van robar la dent
va escapar-se amb la boca sagnant
decidida a començar de nou

ha trobat aquest lloc tranquil del Hudson
i no ha tornat a veure ningú més del clan

diu que parla amb el seu marit mort
i que fins i tot fan l'amor, que sent com l'abraça
la petoneja pertot i li diu que l'estima
sempre en silenci

el silenci és el seu còmplice

la meva vida, tan lluny de la seva,
s'hi ha acostat aquesta nit tènue
i ha flirtejat amb les seves pauses

a ple aire a la ciutat de Nova York
m'he sentit indestructible

dolines digitals

2006-11-08T10:48:00.000Z

eclàmpsies col.laterals

Belette agafa un petit llibre del prestatge.
Se'l va comprar a Nova York
juntament amb el cànon de Bloom.
És de Pérez Estrada i hi ha una pàgina, la 44
ángeles de la desesperación y el abandono
marcada amb un post-it, i
llora el ángel del muerto su desolación,
y como una joven viuda busca un nuevo hombre
subratllat en llapis

no és l'apatia qui l'encolla avall
ni la tristesa qui li xucla el moll
ni el buit qui la consumeix

és...
s'esforça a pensar. Obre la finestra
i es repenja a l'ampit amb el llibret a les mans
sent aldarulls al carrer
s'esforça a mirar-se endins
és...
fulleja les paraules d'aquest autor malagueny
sólo sé que, si abro el poema, deberá sangrar

són.. les darreres paraules que li va dir
l'amiga del Hudson: "el món no s'acaba,
sempre engendra i sagna en fer-ho",
el tatuatge oblidat a la pell de l'esquena

Belette deixa el llibre i sense tancar la finestra
es clou al bany. Davant del mirall es despulla,
trenca amb un cop de secador
el Gillette Sensor de Tedi i es queda amb la fulla,
es fa un tall, finíssim, inspirant fort per la boca
al canell. La mà no li tremola
llora el ángel del muerto, es repeteix
la sang li regalima i el color s'escampa per la pica

és carn viva, ànima roja, tinta sota la pell

corre a la cuina i s'estronca la ferida amb una goma de pollastre,
es llepa el braç, es neteja, agafa alcohol i es cura

quan Tedi arriba ella està escrivint a l'ordinador.
Té el canell embenat i una hematites a la falda

dolines digitals

2006-11-05T09:23:00.000Z

episodis de trinxera

avorrit i cansat de res
repasso tot el que tinc escrit de
la meva Lolita particular
gairebé mig quadern d'espiral

rememoro les fantasies que ahir
traspassaren les finestres: ella em crida
amb llengua de serp i imatges obscenes
i la meva observació a distància
acobla voyeurisme i exhibicionisme
fins a plaers insostenibles

llegint els fragments m'adono
del buit que es bada dins meu
els forats d'incompleció que em fan
gruyère ansiós de plenitud
m'adono
d'aquests moments morts
que intento reviure

miro per la finestra
la seva persiana continua tancada
i a mi només em queden els mots a les mans:
agafo un bolígraf i escric com si hi veiés a través

em sobrevisc

dolines digitals

2006-11-03T18:24:00.000Z

a la intempèrie

fa dies que no sec en aquest banc
de la vora del Hudson

veig el riu més brut que mai
però potser està com sempre

escric i observo l'amiga al racó del carrer
asseguda i embolicada amb robes
i un mocador parat amb cap almoina

em respon amb invisibilitat compartida
(diria que fins i tot em somriu
però no ho percebo clarament)

ressonen encara els crits de Mlle Vieux
i les promeses de Patrice
i les contarelles de Régine
..i l'absència de Daphne que ho amplifica tot més

aquestes són maneres! salvatge desagraïda!
les formes! és important, sí! és l'art!
o és que no has entès res de res?
per què ets a Nova York si no?, què hi fas aquí,
ingrata i malvirada?
Charles t'ha desvirtuat completament
a les seves urpes d'aiguarràs! deixa'l de veure
i et prometo l'honor més gran
ja té una model perfecta i tu no ets cap venuda
amb mi ho tindràs tot, tot!, saps què és tot?
la crème, Belette, la metròpoli sencera
el prestigi, l'aparador que els manca a les teves idees
les teves ocurrències, les teves respostes
els teus consells, les teves paraules,
perquè són les teves paraules, per Déu,
les que m'infonen Aràlia
la captes com ningú no ha fet fins ara,
la tens sens retenir-la i és a través teu que ella canta
cada contrada per més llunyana que sigui

m'he escapat amb un cop de porta

l'amiga del Hudson em fa un gest
em quedo amb ella tota la nit

dolines digitals

2006-10-31T09:39:00.000Z

eclàmpsies col.laterals

quan Tedi arriba es troba Belette dormint
al sofà amb una ensaïmada mossegada
reposant al seu pit ple d'engrunes

té pols de sucre als llavis

i un rictus marcat a l'entrecella

Belette...
la desperta

hi ha aldarulls aquí al carrer
ho hauries de veure: he comptat dotze furgonetes
i un cordó policial que no m'ha deixat anar al centre
aturaven la gent que duia pancartes amb escuts i porres
aleshores un megàfon ha cridat la consigna:
kamikazes, s'ha acabat la guerra!
i molts manifestants han atacat el cordó
amb qualsevol objecte que els caigués a les mans,
un plafó de menú de restaurant, totxanes i runes
d'un contenidor ple, l'estructura de ferro d'una cadira
els policies han carregat contra tota cosa vivent
que es mogués davant dels seus ulls

m'he pogut escapolir
com una sargantana
enfilant-me per la paret i saltant al pati

Belette s'alça i obre la finestra

el cant de les sirenes

dolines digitals

2006-10-26T12:38:00.000+01:00

episodis de trinxera

sembla que Belette vulgui oblidar
per què va anar a Nova York
m'evita les preguntes
amb accents a qualsevol altre quefer:
si està rentant plats s'entesta a rascar amb l'ungla
l'engrut vell que no marxa ni de tros

un dia em digué que potser escrivim
per no haver de recordar més
però no entenc què vol dir ben bé amb això
jo escric precisament per guardar memòria

la mare me'n va acostumar:
em feia escriure en una llista
tot el que havia de comprar quan anava al mercat,
i a l'escola:
teníem una agenda per apuntar els deures
i si no els dúiem ens posaven falta per descuit
o bé, "copia 100 vegades
no m'adormiré més a classe"

Belette també me'n va acostumar:
algunes tardes avorrides ens passàvem l'estona
descrivint aquells jocs inventats per si algun dia
oblidàvem les regles. Teníem una carpeta plena
de fitxes, guardada a l'armari dels joguets...
i després...
bé, després, em vaig acostumar a transcriure
frase rere frase tot allò que no podia viure

una guerra de sentiments que exorcitzava amb les paraules

dolines digitals

2006-10-25T12:15:00.000+01:00

a la intempèrie

al Jules,
Venetia, tot seguint el ritme amb el peu,
m'explica molt de prop com s'ha acomiadat
de la cafetera:

"després de netejar-la he agafat el llapis d'ulls
i li he traçat una sanefa africana tot a l'entorn"

Kadin Oliver punteja amb el saxo
i Venetia s'atura amatent: "pinçades d'aire,
ell sí que fa petons de música, els noteu?"
i abaixa les parpelles.
Charles fa un glop del còctel i em somriu,
abraça Venetia per l'espatlla
i li besa la galta amb els llavis humits

els sons s'apaguen i els pocs que som aplaudim fort

a la cua de l'ovació,
drings de braçalets
i esquellerincs de joies
i picarols d'una veu finíssima
ens fan torçar a la taula del darrere

és Régine de la Tour

"sou aquí!, amb tan poca llum no us havia conegut!
oi com m'ha agradat aquest músic, he de parlar amb ell,
Charles, per què no me n'havies dit mai res d'aquest grup?
podria ser perfecte per a Dioré, que està treballant sobre el jazz!
però per Déu, Belette, no saps com n'estan de preocupats per tu!
Venetia ahir em va dir que sopeu aquí darrerament
i he pensat que t'havia de dir com n'està de frenètic Patrice,
fa tres dies que no sap on pares i ningú no li'n dóna notícia,
Charles, Patrice es disgustarà molt amb tu, t'ha buscat i tu ben fos
ja m'ho ha dit ja, que no li agafes el telèfon ni li obres la porta de l'estudi,
però per Déu, què us passa a tots plegats?"

...mala ànima...

Mlle Vieux em clava les paraules amb la boca seca
des del costat de Régine, dreta com un mastegot

"Per Déu què hi fas aquí? D'on surts?"

Mlle em pren pels cabells i m'estira al carrer
amb tanta força que em fa nina de drap:
atònita, corpresa, blana d'incapacitat
inútil de reacció per part de res ni ningú

dolines digitals

2006-10-16T16:41:00.000+01:00

eclàmpsies col.laterals

Belette romanceja per casa
passant pàgines de revistes velles

Tedi no hi és, tenia entrevista
amb una productora

el sol és baix
Belette s'alça per tancar la finestra

a la casa del davant una noia balla nua
li veu tot el cos desplegant-se per l'habitació
il.luminada

sona missatge de mòbil

és Venetia amb notícies fresques

Belette no tanca la finestra ni abaixa la persiana
encén l'ordinador i escriu un mail

arriba Tedi

dolines digitals

2006-10-15T11:25:00.000+01:00

episodis de trinxera

seiem davant del televisor apagat
Belette llegeix en veu alta i jo miro
les caragolines seques i el mocador tacat de llavis

m'apunto tot això en la memòria
per convertir el present en records aferrats
i que, en el futur, m'expliquin per què sóc com seré

collíem caragolines del mur
la mare les bullia amb aigua sal i llimona,
salpebrades i amb una mica de bitxo
burxàvem dins la closca amb el palillo
i en trèiem una llengueta de carn ben gustosa

recordo com aleshores volia la boca de Belette
degustava en silenci els seus llavis somrients
i la llengua era un desig que em burxava
per dedins les entranyes insatisfetes

...i em revé una excitació terrible
(un cop de neu a l'estómac)
però la persiana és avall.
A fora és fosc i intueixo, i sé,
que la Lolita té el llum encès de la seva habitació,
sé que va nua i la persiana és amunt,
sé que davant el vidre negre s'hi emmiralla
i explora el seu cos prescindint dels meus ulls de voyeur

observo els llavis sinuosos de Belette
em sento ridícul

dolines digitals

2006-10-14T11:25:00.000+01:00

a la intempèrie

al Jules, Kadin Oliver escolta atentament
els primers sons de Naima que blanegen del saxo
com si no fos dels seus llavis que sortissin

com si no fos una melodia prou fermada
Kadin flirteja amb les notes atentament
per cenyir la cintura de l'harmonia i fer palpitar la sala

Charles ha sortit al carrer per parlar pel mòbil

és estrany que Venetia no sigui aquí, ha dit
quan ens han dut l'amanida de taronja.
aquesta és la seva forma d'improvisar, he apuntat,
i hem amanit el sopar amb una fresca conversa
sobre la potent trama que uneix la força creativa
i la improvisació

Venetia ha sopat amb Régine de la Tour,
Daphne les va presentar i Régine compta amb ella
per properes exposicions: Venetia no toca de peus,
diu que pot ser l'ocasió per deixar de servir cafès

Charles m'ha xiuxiuejat la nova guardant-se el mòbil a la butxaca

al Jules Kadin Oliver, Naida Oliver i Spencer Bronx
se cenyeixen amb les mirades còmplices de melodia
com si no fos dels seus instruments que sortissin

com si no fóssim els sons ni ells ni nosaltres
els artífexs d'una nit esplèndida sinó els artefactes
d'una sintonia ancestral i propera

dolines digitals

2006-09-25T09:20:00.000+01:00

eclàmpsies col.laterals

Belette arriba a casa, seu cansada

ha passat el dia recorrent anuncis de diari encerclats
visites i entrevistes de feines mal pagades
necessita treballar
necessita bitllets
necessita
orina de dragó
ja l'avisarem

Belette cada dia està més pàl.lida
li corre poca sang a les venes
la moral s'embeu de la seva espontaneïtat
i ella ensopega amb mentides dures

Tedi no la pot ajudar en aquesta convulsió
tampoc li arriben feines per pagar el lloguer
i els estalvis s'esgotaran aviat

podrien haver pensat mai que els diners no fan la felicitat?

una obsessió ressegueix Belette:
escapar-se del món

2006-09-07T15:59:00.000+01:00

suspensió intermèdia

sorry
sorry
sorry

(exigències de guió artesanal)

thanks
thanks
thanks

es recomana sortir al vestíbul i fer un cop d'ull
per fumar: al wc
els refrescs: al fons a l'esquerra

no tireu papers a terra

dolines digitals

2006-09-01T10:22:00.000+01:00

episodis de trinxera

Belette pensa que veig coses que no són,
que qualsevol indici l'inflo
amb especulació falsa i interessada.

jo dic que les veïnes de l'altre costat del pati
no són normals, la mare és perillosa.
jo dic que practicaven aikido amb un penjador
acceleraven vers una energia destructora.

Belette diu que les veïnes de l'altre costat
són corrents, la mare és estrangera.
Belette diu que no s'entenien amb el penjador
pugnaven vers una solució pràctica.

Diu que m'agrada massa Hitchcock i que vull emular
Rear Window.

Li dic que tinc mal de cap. Que això no és cert,
i que si tinc el trípode i la càmera és per observar
conductes estranyes. Belette no ha vist tota la cinta.

Belette em parla d'una anècdota de Son Asgard.
Sense voler em recupera aquells dies
d'indicis tan intensos i especulacions tan reiterades
i un recargol a l'estómac em fa deixar la pizza al plat.

dolines digitals

2006-08-31T09:39:00.000+01:00

a la intempèrie

observa la complicitat natural
m'ha dit Charles assenyalant la tela quasi enllestida
això, aquí a Nova York costa de trobar

li pregunto a què es refereix i em diu:
tu, jo, el nostre joc i aquest resultat

mentre es canvia per sortir
(a Charles li encanta empolainar-se)
m'aclareix des del bany:

Richard Estes deia que l'art
no prové de la inspiració
sinó de la transpiració

tu i jo som còmplices,
suem i transpirem plegats
tu amb la teva rudesa sagaç, heraclitiana
et fas invisible rere una sinceritat diàfana que m'enlluerna
i jo estimant la llum on s'oculta l'origen

tu m'estimules la capacitat de copsar
què queda rere les aparences
i jo provoco que et mostris
t'incito el plaer de descobrir-te
de ser encara més transparent
aquí a Nova York tot queda massa contractat,
la densitat és pertot i vivim ofuscats
amb actituds compactes, letals

què queda rere les aparences?, pregunto

el significat originari, primitiu, africà
i les teles són el resultat de la nostra nuesa
l'artifici que ens disfressa de nou davant la gent

i que només es revela a qui ens pugui ser còmplices
afirmo. Charles surt del bany somrient i amb perfum dolç,
anem al Jules?

dolines digitals

2006-08-30T09:15:00.000+01:00

eclàmpsies col.laterals

Belette escriu damunt paper:

les estrebades del temps
m'han dut a un terbolí
i no aclareixo el rumb

l'òrbita se m'ha enxiquit
en el radi mínim del diari
de la rutina del calendari

em costa d'escriure
em costa de viure
sols treballo...

Belette ha tornat a la parada de fruita
emperò ha dit al mestre que deixa la feina.
Ell li ha demanat tota la setmana que resta,
per poder trobar algú altre.

Belette ha escrit a la Dogson
"creus que faig bé?", la indecisió
quan no es té el rumb encarrilat genera més indecisió,
i una carta de Venetia: "per ser millor cal aprendre,
i val més tard que mai", parlant-li de Son Asgard
ha estat una carícia justa i oportuna.

Ara toca parlar amb Tedi,
dir-li que deixa la feina, sense estalvis,
i mals pronòstics de mercat.

dolines digitals

2006-08-29T11:07:00.000+01:00

episodis de trinxera

un matí de fa mesos, el Mustatxo
va dir-me: "ha vingut la policia, busquen
algú de la comunitat: pregunten i pregunten,
jo no sé res, oi? Els he dit que no jo no sé res
i que aquí només hi ha bona gent, oi?"

però va ser el Mustatxo qui els va delatar
després d'una discussió al pati,
quan no li van voler vendre una pedra de haixix.

ho sap tothom

ara, al pis dels camells s'hi han instal.lat
una mare i una filla

a Belette no li interessa,
es capfica a l'ordinador per llegir els seus correus
té un missatge de la Dogson, em diu

però a mi no m'interessa
apunto: "Guió d'una paranoia.
L'aikido com una mentida"

dolines digitals

2006-08-20T10:02:00.000+01:00

a la intempèrie

aquest migdia, tot passejant per Turtle Pond,
he preguntat a Charles si creu
que la completa felicitat es troba en la naturalesa

en la naturalesa còmplice,
l'entesa amb aquella mena de fenòmens
que no són deguts a la cultura ni a l'educació

l'entesa amb els fenòmens fortuïts?

també, però no només es tracta d'entendre
els fenòmens fortuïts, sinó conèixer-ne la certesa
i utilitzar-los creativament
com fa la naturalesa

és un plaer de felicitat,
ha tancat després de meditar uns segons
la resposta feta

per exemple?

per exemple, quan era petit i trobava un insecte fulla
me'l posava a la mà davant d'algú i feia veure
que li donava vida. Si aquest algú era feliç
quan descobria la trampa es feia un tip de riure
i volia repetir la broma amb un altre innocent.
Si aquest algú era infeliç quan descobria la trampa
volia partir-me la cara, i l'insecte i jo ens fèiem escàpols
com per art d'encantament.

Ser feliç és veure bromes pertot?

Segurament
ha ha ha ha

acabo de buscar el significat de còmplice:
"persona que ajuda algú a cometre un delicte"
i ho llegeixo a Charles abans no reprengui la feina
amb el pinzell

és evident, conclou mentre serveix el cafè acabat de fer,
per a la complicitat natural s'ha de gaudir
d'una completa llibertat. La felicitat potser és això,
saber viure dins els límits que imposa no pas l'educació,
sinó la mateixa natura

medito
Charles em fa deixar el quadern perquè ja té la mescla feta

dolines digitals

2006-08-19T11:44:00.000+01:00

eclàmpsies col.laterals

No, no és feliç.

Belette va agafar la baixa
(va parlar amb el mestre verduler
perquè no té contracte: tinc febre
el metge em diu una setmana de repòs)
i va marxar uns dies a caminar
per la muntanya i els cims.

Quan torna
Tedi no és a casa.
Les escombraries puden.

Al correu té un sol missatge de Venetia:
ha partit de Son Asgard, paraules curtes,
intenses, i una fotografia: "Aràlia és al japó
amb Takashi Murakami jo m'enduc
un tros d'illa perquè el trobin a faltar
(així segur que torno!), creus en les resurreccions?
jo sí".

També, un sol missatge de la Dogson.
Belette li respon: "no, no és a París,
ni a Nova York ni a Milà. Diana Vreeland
fantasieja xafarderies, ja ho saps, potser perquè es creu
massa tot el que li donen. Va ser ella qui et digué
que Aràlia era amb Venetia a Son Asgard?
Res més fals, Venetia ja ha partit, sola,
i mira què m'ha enviat per mail (!)
Aràlia és tan lluny d'aquesta pantomima!, ara és al Japó
amb Takashi Murakami. Em fa l'efecte que el fi que cerca
és el del fasmòpter diletant: s'oculta amb aparença superflat
per passar inadvertida davant tots els focus encegadors
de l'art modern.

Belette s'estira al sofà a fer la migdiada.

dolines digitals

2006-08-06T08:45:00.000+01:00

episodis de trinxera

era la mare qui em feia saltar del llit
ja n'hi ha prou, fora mandra!
i si em convenia, em donava un rovell
amb sucre, que deia que era bo per a la salut

a mi m'agradava guardar la clotxa partida
granulada i llisa de l'ou

guardava moltes coses, a l'armari dels joguets.
de tot, menys joguets, que eren a l'alcova.

tenia una col.lecció de clotxes,
caragolines, còdols rodats i conquilles,
d'endolls trencats i ales de papallona
plastificades amb aironfix, bombolles d'aire
en plàstic d'embalar, una capsa d'espardenyes
plena de líquens i una altra plena de diapositives
que ens vam trobar al peu d'un contenidor
tot jugant a les relacions amb Belette.
Quan la mare va fer desaparèixer la peixera
marina, vaig idear-me una altra peixera
amb les diapositives. En dues hi vaig treure el film.

vaig anar a buscar Belette, que cercava obsessionada
líquens al mur de Son Asgard. Mira, la nostra peixera!
observàvem, a uns metres de distància, a través del
requadre de plàstic blanc un fragment del mur.
una sargantana!, va cridar Belette,
i oblidant la diapositiva va córrer a tallar-li la cua.

em vaig posar fet una fera.
fas trampa!, hem quedat que és una peixera!
i a fora de la peixera els peixos es moren!

com que era difícil conservar les visions
dins els límits de la diapositiva, vam optar pels detalls
més petits i insignificants. El mur era ple de tèrmits
que enfocàvem dins el requadre. La imatge
era esplèndida. És com un microscopi,
va dir Belette, és la nostra peixera, vaig refutar.

havíem canviat de joc

dolines digitals

2006-08-04T07:21:00.000+01:00

a la intempèrie

busco el teu cos africà

(apunto les paraules de Charles
ara que és al bany, per recordar
alguna hora del futur aquesta recerca)

la terra immaterial que t'amortalla
. . .per això em pintes amb fang?
la hierofania dels cossos

(tarquim sec que dilueix en aigua i escampa en taques
damunt la tela on s'esbossa la silueta del meu cos)

Daphne es fa banys un cop per setmana
amb llot del Mar Mort, he dit

(Charles m'ha demanat d'enfangar-me les natges
nua m'ha impregnat tot el darrere, fins als omòplats i el coll i les orelles
m'ha fet seure en tela llarga que ha estès al terra
i estirar-me,)

suau, sense empremtes fortes
la implicació del moviment

(amb prou feines m'ha tocat l'esquena a terra
després els pits en altra peça i les cuixes
mil intents i provatures per deixar assecar)

els africans no estan renyits amb la terra
nosaltres sí, he dit

les nostres mortalles
en l'origen

(hem deixat una estesa de gleves
del meu cos irreconeixible
amorf
embrionari
i ell s'ha anat a dutxar)

dolines digitals

2006-08-03T12:46:00.000+01:00

eclàmpsies col.laterals

Belette escolta Richard Ashcroft per la ràdio
l'àlbum: Keys to the World
interrompen la cançó Break the night with colour
perquè és hora de les notícies:

les quotes mensuals de les hipoteques tornen a pujar
continuen les accions bèl.liques d'Israel al Líban
els sindicats i Ibèria es reuneixen per tractar el futur dels 2.500 treballadors
els bancs aconsegueixen 1.000 donacions de sang després de la crida feta

Belette s'estira al sofà
break the night with colour
your own skyline
our keyhole
a vegades ha pensat d'escriure lletres de cançons

es posa a riure, on té el quadern?
no el troba
my keyhole

avui és el seu únic dia de festa a la setmana
keys to the world?
es posa a riure, on té el quadern?
no el troba
my keynote

encén l'ordinador de Tedi
the keyboard

Belette no és feliç